Moments de muntanya

La Coma d'Arcalís

noreply@blogger.com (Ricard) — Thu, 26 Nov 2009 16:50:00 +0000

Moguts per les ganes que tenia el Gaston per començar a fer pells, i aprofitant que els súper guerrers del Guilla i el Joanet volien anar a prendre una mica el sol a Arcalís, vam carregar la furgo i cap a Andorra!

Vam quedar prou aviat amb el Joanet a Ordino per poder parar a fer el meu cafè de rigor... així i tot n’hi va haver un que va fer un amago de “fruncir el ceño”... s’ha de dir que un cop s’hi posa, el seu croissant de xocolata i cafè amb llet no li treu ningú jua, jua, jua!

Un cop sobre la neu i després de que el Joanet ens ensenyés les seves noves i flamants botes Dynafit, vam començar a tirar amunt entre les primeres fotos, riures i algun que altre comentari que em va fer entre veure com aniria el matí...

La cosa estava prou clara doncs en aquella sortida hi havia: els molts anys d’experiència del Gaston, el també llarg bagatge del xerraire del Joanet i per últim l'empenta, trempera i ganes de donar el salt del Guilla (salt que aquest any donarà) ... tota la carn estava a les graelles i es començava a coure!

Jo, com que hi places en les que no puc torejar els vaig deixar fer... s’ha de dir que quan van començar a fer les primeres series cara amunt, la imatge d’aquests tres Power Rangers en fila fent lliscar els esquís, feia goig de veritat!

Després d’unes quantes apretades de les de debò el Gaston va tornar a aparèixer al meu costat i els va deixar fer... els dos plegats vam encarar-nos més amunt de les pistes i després de unes quantes conversions i treure’ns els esquís per seguir a peu vam fer el cim del Cataperdis... que bé que s’hi estava allà a dalt gaudint de la muntanya. Mentre, jo sentia una veu al meu costat que no em parava de dir:

- Ostres aquí a Andorra s’hi poden fer bones excursions, mira puges per aquella pala et treus els esquís i amunt per aquella canal, després baixes per l’altre costat i segur que...

Si mai deixes de mostrar aquest desig i ganes de moure’s per la muntanya pesaria que està malalt... ens veiem a les fotos!

Lo Cogulló

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 22 Nov 2009 16:19:00 +0000

Res pot haver de millor després d’una nit d’acordió, que començar a caminar des del poble del Vilar... Montanissell, Montanisell... lalalalalalala!

Poc em pensava ahir vespre que avui faria amb tanta empenta una caminadeta de tres hores i uns 900 metres de desnivell. La veritat és que a manca de neu i per aprofitar la per mi una mica desconeguda zona d’Organyà, ha estat una molt bona tria.

No ens ha costat decidir-nos amb l’Alfons per aprofitar el sol que hi havia a la solana d’Organyà, un lloc molt interessant, de fet ja hem cavil·lat sobre la possibilitat de pujar amb bici per la pista de l’Obaga de Fontanella, per després gaudir de valent baixant els 900 metres de desnivell del corriol... haurem de parlar amb els Tupedalins per l’any vinent!

La pujada no té gaire pèrdua, però si que és cert que en general s’hi hauria de fer una neteja important. Un cop passat el poble del Vilar (Organyà) i seguint les indicacions d’un barri, “de cuyo nombre no puedo acordarme...”, anirem a buscar la llera del riu de Cabó que creuarem per un pont. Ja en aquest punt només ens caldrà seguir la pista uns centenars de metres fins a trobar un corriol que marxa a la dreta, el qual ens durà cap al poble abandonat d’Ares.

La pujada és prou còmode per poder mirar el paisatge ; ) Un cop al poble, i després de gaudir del les esplèndides vistes, tant sols ens caldrà anar a buscar la collada d’Ares, punt des d’on iniciarem un curt però més exigent tram per la carena, que ens durà fins al cim de lo Cogulló.

Avui, l’hi he comentat a l’Alfons de la quantitat d’hores que ens passem parlant, de fet no hem deixat de fer-ho en les tres hores que hem caminat, escoltant i parlant sobre la vida i les relacions, un pot aprendre sempre coses noves... ens veiem a les fotos!

A peu pels meus voltants

noreply@blogger.com (Ricard) — Tue, 20 Oct 2009 10:04:00 +0000

A manca d’altres activitats més interessants, i per no donar per “finiquitat” el blog us penjo uns ca-cos. Aquests dies m’he dedicat a córrer cara amunt, córrer és de les poques coses que puc fer ara sense jugar-me el físic, ja tinc el cap als peus del Cadí... i em costa tenir-lo a altre lloc!

La Seu, entre d’altres coses molt interessants, té el que qualsevol amant de la muntanya pot desitjar, pistes i corriols que et duen a llocs coneguts i d’altres que encara em resta per conèixer. A Vilanova de Banat hi havia pujat en moltes ocasions... en bicicleta per fer la volta a Lletó, a peu per la pista que passa per Cal Marquet i Banat o corrents pel GR amb l’Alfonsito. Aquest cop vaig fer una combinació de totes elles.

L’endemà amb ganes de seguir relaxant-me i deixar de costat tot el que ara omple els meus pensaments, vaig endinsar-me pels corriols que cada any fan gaudir als participants de la pedalada que és fa per l’Escanyabocs. Va ser diferent viure’ls a peu, de fet vaig gaudir-los molt més. Els moments que et fan sentir bé es gaudeixen de veritat visquent-los a poc a poc... o així hauria de ser.

Ruta Estanys amagats

noreply@blogger.com (Ricard) — Mon, 21 Sep 2009 18:03:00 +0000

La setmana passada vaig posar fil a la agulla i en dos dies no consecutius vaig fer un recorregut a peu que feia dies em rondava... la ruta dels Estanys amagats.

La idea inicial era fer-la tota sense parar, però un dia que vaig anar a fer-ne un petit tastet per la zona de Coborriu de la Llosa, vaig adonar-me que em seria millor conèixer bé el recorregut abans de fer-la tota seguida.

El primer dia que m'hi vaig posar de debò vaig anar-hi amb en Roger (ara Ceretà d'adpció), va voler acompanyar-me, doncs li va semblar una activitat prou interessant de fer. El que cap dels dos ens imaginavem és que no faria ni un quilòmetre del recorregut... ben bé sota de Meranges sento un crit i me'l trobo a terra amb una cara que no l'havia vist mai... normal el pobre s'acabava de trencar els lligaments del turmell!

Després d'acompanyar-lo un tros cap a Meranges on tenia el cotxe, vaig iniciar de nou el recorregut en direcció a l'estació d'esquí de fons d'Arànser, lloc on acabaria el primer dia de la ruta.

El recorregut va ser Meranges- Eller- Ordèn- Talltendre- La Bastida- Coborriu de la Llosa- Molí del Salt- Viliella- estació d'esquí de Lles i estació d'esquí d'Arànser ... van acabar sortint 35 quilòmetres i 1500 metres de desnivell en cinc hores i mitja de ca-cos.

Va ser un dia de plaers, deixanat anar la ment mentre caminava sol, trobant-me amb racons nous i d'altres que recordava de temps enrerra... no havia de fer altre cosa que caminar, i córrer quan la pendent m'ho permetia, tant senzill i alhora gratificant.

Un parell de dies després i acompanat de l'Antoniu (també conegut com a Toñejo), vam adreçar-nos a l'estació d'esquí d'Arànser lloc on volíem començar la segona, i molt més maca, part de la ruta... aquest cop l'acabaríem a Meranges.

El recorregut va ser Arànser- Refugi dels Estanys de la Pera- Coll de Perafita- Collada de la Maiana- Refugi de l'Illa- Coll de Vallcibera- Cabana d'Esparvers- Portella d'Engorgs- Refugi Folch i Girona- Refugi de Malniu i Meranges... total 34 quilòmetres i 2030 metres de desnivell poitiu en gairebé 8 horetes de caminar.

El dia va donar per a molt... vam veure eugues, poltres, marmotes, i fins i tot ens vam atrevir a deixar de collir un cep dels que se'n veuen pocs, tot això amanit amb riures i algun taco que altre fruit del cansament.

Ara ja tant sols cadrà esperar de nou el bon temps, i amb la lliçó ben apresa provar de fer-ne de tots dos dies un de sol, ens veiem a les fotos!

Btt per sobre casa

noreply@blogger.com (Ricard) — Fri, 04 Sep 2009 19:52:00 +0000

Feia dies que tenia ganes de passar de la cruïlla de l'antena que hi ha al Coll de Burbe, i endinsar-me en el bosc que duu el mateix nom per acabar arribant al refugi de Ras de Conques. Engrescar al Guilla va costar poc. Recordo que només em va dir: T'encarregues tu dels mapes no? jua, jua, jua!

La sortida la vam iniciar a Aravell per començar a pujar en direcció al Coll de Burbe, passant per la Torre de Sant Climent, cruïlla del poble abandonat de Sallent i fins a arribar a l'esmentat coll. En aquesta primera part ja ens haviem posat a la butxaca els primers 1ooo metres de desnivell.

Un cop al Coll de Burbe ja només calia seguir pujant en direcció al Coll del Pou i Coll de l'Estalella, punt des d'on ja començariem a baixar fins a arribar al refugi de Ras de Conques. En aquest últim tram vam haver de treure l'animal que duiem dintre per seguir pujant...els riures havien fet ja acte de presència!

Un cop al refugi esmorzem, quatre fotos i ens adrecem de nou al coll que et duu a Santa Magdalena, per des d'aquest punt començar el tram més curiós de la sortida en direcció al Pic de les Mongetes.

En aquesta zona havia estat l'any passat amb una bona colla de Tupedales en una sortida que vam fer sortint de Sant Joan Fumat.

Un cop sota el Pic de les Mongetes vam adreçar-nos al Coll de Solanell... i vam fer un seguit de puja i baixa mentre carenavem en direcció a Sant Joan de l'Erm. No m'hi extendré gaire en aquest tram doncs se'ns faria massa llaaaaaaaaarg!

Vam arribar a Sant Joan de l'Erm passant pel Coll de Seix i baixant pel Pla d'en Guillemet. Ja al refugi demanem pa amb tomàquet i botifarra mentre decidim per on fem la tant desitjada baixada fins a Castellbó... Ja que hi som, farem la baixada pel camí Vell de Castellbó. Realment brutal, una baixada assequible de 12,8 quilòmetres i gairebé 1000 metres de desnivell que ens va fer gaudir de valent, vam fer una molt bona tria!

Un cop a Castellbó ja només ens calia seguir pedalant per carretera fins a arribar de nou a Aravell, on al arribar vam seure a terra mirant-nos rient, satisfets i contents... ens havien sortit 58 quilòmetres d'autèntica btt i 1500 metres de desnivell en gairebé sis hores de pedalar... ens veiem a les fotos!

Els finals dels estius

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 30 Aug 2009 11:16:00 +0000

Com cada any, i des de ja fa massa temps, veig passar els estius amb el regust de no haver-los aprofitat prou... potser ells són massa curts o jo he perdut ja la capacitat d’organitzar-me amb tot allò que tinc ganes de fer en i amb la meva vida!

Com sempre tard i a deshora, però a les acaballes d’aquest estiu m'he plantejat batre’m en un pols amb mi mateix i començar a fer totes aquelles activitats que per una cosa i altra he deixat de fer d’ençà que estic per la Seu... i qui sap, potser caminant sol per aquestes muntanyes trobo el camí que avui dia crec haver deixat de trepitjar, o qui sap, potser voldré desfer el camí fet volent tornar enrera, o qui sap... bé, de fet a dia d’avui ja no em preocupa saber o no saber, l’únic que desitjo és començar a caminar, i si pot ser cara amunt millor que millor...

Aquests dies he començat a fer uns tastets per seccions que no coneixia de la Cavalls del Vent i Estanys Amagats... ja m’he posat els deures i ara ja només cal creure i començar a caminar...uns dies sol i d’altres acompanyat, ens veiem a les fotos, que de ben segur que n’hi haurà!

Mitja marató per Martinet

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 09 Aug 2009 13:36:00 +0000

Havia fet aquesta volta circular amb l'Alfons en més d'una ocasió. De totes elles recordo amb claredat la penúltima vegada i el contingut del que vam estar xerrant mentre caminàvem... de ben segur que ell també ho recordarà, a veure si aquest any el fruit del nostre treball és valorat d'una altre manera ; )

Totes les vegades havíem fet la volta caminant, de fet fins a l'últim moment vaig tenir seriosos dubtes de poder-la fer corrent en la seva totalitat, però com diu el guide encara no coneixo les meves limitacions... sembla que té més confiança en mi mateix ell que no pas jo!

La volta s'inicía a la zona dels bunquers de Martinet per començar a pujar per un corriol ben marcat fins a la carretera que puja a Bèixec. Un cop en aquesta la seguirem en direcció al poble per acabar trencant a l'esquerra per una pista just abans d'arribar-hi. Aquesta pista ens durà a tocar d'Estana tot passant pel Coll del Serrat de la Font.

Abans d'arribar a Estana trencarem a l'esquerra on hi ha les indicacions de la Font del Pouet , i seguirem ara ja per un corriolet (perdedor si no es coneix) que ens durà al Santuari de Bastanist tot passant per la Borda del Basté i Borda del Poncí. En aquest tram de la volta ja comencem a trobar-nos amb les marques del GR-150 que ens acompanyaran fins a la població de Montellà.

Un cop al santuari ens adreçarem cap a Can Valls, per posteriorment, passar per sota d' Escas i el Turó de la Canal on ja tot és baixada fins a arribar a la població de Montellà. Des d'aquest punt ja només ens caldrà baixar per darrera la població i fins al punt de sortida a tocar de Martinet.

Havíem fet corrent en dues hores i mitja, un total de 21 quilòmetres i 900 metres de desnivell. Les rampes més dures es troben després del Santuari (per primer cop vaig sentir bufar al Roger de debò jua, jua, jua). Com diria en Ansotano un que jo em sé... "ista ye una volta de puya y baixa..."

El primer raid d'en Marcel

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 02 Aug 2009 13:44:00 +0000

Vaig comentar-li al Jordi (el meu cunyat) la idea d'endur-me al Marcel (el més gran dels meu nebots) uns dies de Barcelona, i pujar-lo a Aravell. Va estar encantat amb la proposta, és per tothom conegut que tot el relacionat amb la muntanya al Marcel el pot!

La idea inicial era emplenar tots els moments del dia amb diferents activitats que el fessin gaudir i tenir noves experiències... i si quedava ben cuit millor que millor.

La meva germana em va comentar dies abans que en Marcel anava comentant per aquí i per allà els dies que l’esperaven al Pirineu.... va arribar a dir que faria paracaigudisme! Clar ell és un nen i la seva imaginació inmesuraaaaaaaaaaable!

La veritat és que el temps no ens va acompanyar gaire, van ser dies amb tardes plujoses, però l’important era estar plegats.

........

El primer dia vam fer una combinació de kaiac al Parc del Segre i una pujadeta passada per aigua des d'Estana a Prat de Cadí. Ell mentre estigui entre arbres, tolls d’aigua i pugui anar recollint i menjant maduixes silvestres no necessita res més.

El matí del segon dia vam tenir problemes logístics, i vam haver de conformar-nos amb una pedalada amb btt des de la Seu d’Urgell i fins a l’ermita de Les Peces a Alàs. Va aprendre com anaven les velocitats de la seva bici... “clar, el papa no m’ho ha ensenyat això!” i va fer una curta però bonica ascensió que aquest cop si, el va deixar ben tou!

Ell va aprendre coses noves, però nosaltres més... ara sabem que es fot les barretes energètiques com l’aigua, que li encanta l'Aquarius, que podria dormir fins al migdia, i que es pot agafar amb la mà el peix taronja que hi ha al safareig d’Estana per més ràpid que aquest vagi... ell ho ha fet ; )

Ruta del Corb

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 27 May 2009 20:09:00 +0000

Ja fa dies que vam fer aquesta excursió amb el Xavi, va ser en aquells dies en que els ànims començaven a fer aigües i ens fèiem preguntes uns a altres sense saber ben bé que respondre'ns... Aquest cap de setmana i també avui he estat de nou amb ell, i ens hem fet un fart de riure plegats... el molt cabró no ha perdut l'humor "insert coins" jua, jua, jua!

La ruta del Corb surt del hotel Can Boix (Peramola) i està totalment marcada amb fites de fusta. Té un recorregut molt assequible de gairebé set quilòmetres i 335 metres de desnivell positiu.

El primer tram el fem seguint el torrent de Font viva, per després començar a pujar més dret en direcció a les roques de Sant Honorat, on abans d'arribar-hi agafarem un corriol a l'esquerra que ens durà sota les mateixes roques de Sant Honorat.

En aquest punt ja hem fet gairebé tot el desnivell de la sortida, ja només ens caldrà obrir força els ulls i la ment per poder mirar i gaudir del paisatge i entorn. Realment impressionants les vistes a la vall, el Sentinella, barranc de Sant Honorat i l'agulla dels Tres Ponts.

Seguirem caminant en direcció a la Roca Llarga i Coll de Mu, punt on trobarem un cable que ens facilitarà, si ho necessitem, el creuar la zona més complexe del recorregut. I en uns metres ja ens trobarem a la pista que passa per sota la Roca del Corb i Agulla del Corb. En aquesta agulla farà un parell d'anys vaig escalar una vieta curiosa amb el Xavi, la Via Anazasi.

I ja només ens caldrà seguir avall per la mateixa pista i sempre amb tendència a l'esquerra. Ens veiem a les fotos ; )

Aizkorri

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 26 Apr 2009 15:39:00 +0000

Quan vàrem començar a preparar les vacances de Setmana Santa, i mentre miràvem els llocs per on ens voliem deixar caure, vaig veure que passariem a prop de Zegama i per tant del seu emblemàtic Aizkorri. Recordava haver llegit alguna cosa d'aquest massís en les cròniques que es fan de la marató de muntanya de Zegama... i ja que hi érem perquè no pujar-hi?

De les variants per assolir aquest cim vam triar la del Santuari d'Arantzazu, semblava que era una de les millors opcions per la quantitat de informació que hi vam trobar. El pic està situat en un massís muntanyós que porta el seu mateix nom. Em va recordar una mica al Cadí i amb una cara nord també amb força ambient.

El dia estava tapat però semblava que encara aguantaria. Vam sortir a peu des del Santuari d'Arantzazu i en direcció a les campes de Urbia per una pista/corriol que estava més que trillat, no hi havia pèrdua. Un cop a les campes d'Urbia la Laia va decidir quedar-se al refugi... sempre no es pot arribar a dalt.

Des d'aquest refugi hi ha unes vistes que mereixen dedicar-hi el seu temps, jo vaig gaudir-ne mentre pujava en direcció a les "xabolas de Arbelar", lloc on la cosa es posa més dreta per un corriol de calcari que en poc més de mitja hora, i seguint les marques de pintura groga, em duria a un refugi de la federació Vasca i a la ermita de Sant Cristo, edificacions que estan just a tocar del cim de l'Aizkorri.

Els núvols presents van fer d'aquell paisatge un moment per recordar. Em va cridar molt l'atenció una bústia en forma de destral que hi havia al cim... i em va fer pensar en la força i caràcter de les persones que viuen i han viscut en aquest país. Si mai marxés de Catalunya segur que m'haurieu de trobar al país Vasc! Ens veiem a les fotos...

La Serrera 2009

noreply@blogger.com (Ricard) — Fri, 13 Mar 2009 20:37:00 +0000

Vaig començar la temporada d'esquí de muntanya a Tignes amb el Joanet, Guilla, Capdevila i cia. Tenia ganes de calçar-me els esquís aviat i si em posava prou valent fer alguna de les curses d'esquí de muntanya que alguns anys enrera ja havia fet... Total que al final entre una cosa i una altra i, malgrat que vaig començar molt bé, de curses res! Hi ha moments en la vida de les persones que el que menys un necessita és sentir-se forçat a res, i fer metres i més metres se'm feia una muntanya (i mai més ben dit).

Però una tarda el Guilla fent un cafè va instruir-me (jo li vaig demanar eh) en quan i com fer aquests metres de desnivell, i dies després el Joanet m'apuntava a una cursa mentre em deia: si després no hi vas cap problema! Doncs res que entre un i l'altre cap a la Serrera...

La travessa de la Serrera la vaig fer ja fa uns anys quan encara les neus permetien sortir de la vall de Ransol per pujar fins el cim de la Serrera i acabar baixant al refugi de Sorteny... quins temps!

Aquest any, i degut a les recents nevades i posteriors ventades, la organització va decidir canviar el recorregut i realitzar-lo a tocar de l'estació d'esquí de Soldeu on els metres estaven assegurats.

Vaig pujar amb el Jordi i allà ens vam trobar una bona colla d'Andorrans. Inicialment havíem dit de fer-la plegats, però com sempre passa en aquestes ocasions "donde dije digo digo Diego" i al final marica l'últim... que per cert aquest any no vaig ser jo jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )

Riures al Pic de Fontblanca

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 04 Mar 2009 12:25:00 +0000

Hi ha sortides que estan bé per l'activitat en si, però anant amb aquesta colla d'Andorra l'activitat és el de menys... els riures estan assegurats sent-hi presents el Paco i el Country... aquest últim també conegut com a Cobra.

Vam quedar a la granja d'Ordino i aquest cop n'hi va haver que van arribar més tard que jo i el Jordi (extrany però cert). Andorra estava amb un risc d'allaus 4 sobre 5 ... doncs el millor que podiem anar a fer era Fontblanca. Per als que no ho coneixeu és un cim de vaques que hi ha a la dreta pujant a l'estació d'Ordino- Arcalís... ara fora bromes, sort que aquesta colla són del pais i saben el que fan que sinó acabem tirant avall cap a casa a dinar.

Vam deixar les furgos abans del pont que creua el riu de Tristaina i vam adreçar-nos en direcció nord-est cap a la vall del Comís Vell. Vam pujar pel bosc i amb tendència a la dreta per anar a buscar la zona més protegida fins a trobar la zona anomenada Coma de Varilles sota la Portella de Rialb. Penso que mai havia fet esquí de muntanya amb tanta neu, com sortissis de la traça antiga que s'havia endurit pels canvis de temperatura, eres pell! Va ser qüestió de posar davant al magestuós Guixo i amb la seva capacitat de tracció ens va treure les castanyes del foc (l'amplada de les espatules l'ajudaven eh).

Vam seguir pujant entre aquests dos punts i en direcció nord, per anar a busar l'aresta que ens duria al Pic de Fontblanca... dic duria perquè al final entre una cosa i una altra ens vam quedar aquí sense fer cim. Un altre dia serà. El Fontblanca, a no ser que algún constructor visionari hi faci de les seves, seguirà allà per molt de temps.

Com sempre hi va haver de tot, i clar també frases que ens van fer riure de valent. Com he començat explicant al principi de l'escrit n'hi a haver dos que hi van tenir molt a veure...

Us poso en situació:

Pendent mooooolt pronunciada i una mica exposada que haviem de creuar flanquejant, doncs ens separem i la passem d'un en un sense perdre'ns de vista, i el Country (alias Cobra) diu: Paaaaaaaco por aquí hay que pasar? Yo te espero en el coche! Evidentment el Paco que el coneix no li va fer ni pu... cas.

I la millor del dia, i després de que el Country arribés esgotat després de lluitar de valent amb una pendent gelada, que el Paco li diu: Cobra tu tendrias que ir mejor que nosotros que vas con tres patas... No faré cap comentari sobre el contingut de la frase... jua, jua, jua!

La baixada va ser millor del que ens pensavem fins a arribar a la zona de bosc... després a fer esquí "evasión". Només us diré que el Joanet va ser l'únic que no va caure en tota la baixada, la resta vam anar per terra en més de .... bé, moltes ocasions. Ens veiem a les fotos ; )

Cascada Amagada a Boi

noreply@blogger.com (Ricard) — Sat, 14 Feb 2009 16:40:00 +0000

Vaig una mica a des hora... ja ni me’n recordo quan vam anar a Boí. El que no se m’oblidarà en molt de temps va ser tot el que va succeir aquell dia, els que van ser allà ja sabran de que parlo...

Ens vam adreçar dues cordades, el Xavi i jo representant als mortals i el Lion i el Yeti una versió més alpina... bé, molt més alpina!

Al arribar a la presa ens vam trobar una altre cordada de tres que s’adreçava a fer l'Antàrtic.., poc es devien pensar que acabarien la jornada com ho van fer!

Vam sortir en direcció a les cascades amb un vent que feia esgarrifar. Els alpinistes aviat van deixar el camí per començar a pujar en direcció a l'Islandis. El Xavi i jo vam seguir caminant per anar a trobar la cascada Amagada, una recomanació del Yeti que va valdre molt la pena.

Al arribar a l’alçada de la cordada de l'Antàrtic vam començar a veure que les coses no anaven del tot bé. El primer de la cordada desapareixia en meitat del llarg de gel colgat per les purgues de neu que li queien a sobre, quan la neu li ho permetia seguia picant i amunt.

Aviat vam trobar la cascada Amagada, l'orientació del Xavi és molt bona...la pega que té és que li costa decidir-se per les coses... Anant amb mi però, no cal pensar-s’ho gaire: puges tu primer!

Tot va començar llavors a peu de cascada. Rebem una trucada de l’Alfons que ens diu que al lloro que els ha caigut un allau i que han marxat per potes de l'Islandis... joder! I nosaltres encara per començar!

L'Amagada està ressenyada amb només un llarg, nosaltres i aprofitant uns pitons que havia deixat l’Oscar, vam fer- la en dos llargs. El Xavi el primer i jo el segon. Estava sense picar i segons el Yeti de 3+... a mi ja m’ho va semblar... ma deeeeeeeeu!

Total que els alpinistes no n’havien tingut prou amb l’allau que vénen a fer-nos companyia on érem nosaltres. Sempre dóna confiança tenir-los per allà. Va ser llavors quan ens van explicar que a la cordada de l'Antàrtic també els havia sorprès un allau i que un d’ells havia rebut de valent a la cara. Sort que encara no va ser res! Ens veiem a les fotos...

Mitja marató amb esquís a la Vall d'Incles

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 04 Feb 2009 21:09:00 +0000

Segur que no entendreu res amb aquest títol... mitja marató amb esquís? La veritat és que mai havia fet més de 20 quilòmetres amb esquís i 1400 metres de desnivell, sempre hi ha una primera vegada i més en una sortida de pocafeines! El nom de "pocafeines" és una creació d'en Jordi Ballesté. La definició és prou senzilla i no cal explicar-la que després tot se sap... El que molts, encara ara, i després d'anys de conèixer-lo no sabem és de que treballa ell jua, jua, jua!

Com sovint passa en aquestes sortides, n'hi ha que són papes (sempre tenen pressa) i els que no ho som i tenim tot el temps del món. I així ens va sentar el ritme de la sortideta al Xavi, Nacho i a mi. Vam quedar cuits com el pa... en sé d'un que al arribar a la furgo va "dipositar-se" a terra fins que vam decidir marxar, t'has recuperat Antoniu?

Vam sortir (després de fer el cafè a petició meva) de l'inici de la Vall d'Incles en direcció nord est per anar a trobar un petit pont que ens permetria començar a pujar pel Serrat de l'Orri i en direcció a la Tossa d'Incles. S'ha de dir que el Sergi i el Xavi van fer feina de debò obrint una traça en neu fonda que feia esfereir, gairebé dues hores de neu mal parida.

Un cop dalt de la Tossa vam llençar-nos pala avall pel Pas de Vaques per anar a parar a l'Estany de Baix, un cop aquí tornem a posar pells i amunt. Vam passar a tocar de l'Estany de les Canals Roges i en direcció al coll que hi ha a la dreta de la Tossa del Cap de Siscaró. Un cop en aquest coll el Sergi i la Roser van haver de marxar cames ajudeu-me per anar a buscar en Bernat, és el que té ser papes ;) En aquest coll el Xavi i jo ens vam retirar i només van arribar al cim del Pic de la Cabaneta en Nacho (és un dièsel incombustible) i el Jordi (aquest és el rei dels pocafeines).

De la baixada no diré gaire cosa, només que hi havia massa, massa, massa neu... Vam fer-la passant a tocar del refugi del Siscaró, pont de la Baladosa i la llaaaaaarga Vall d'Incles fins arribar a la furgo. Al final més de vint quilòmetres de pells (ho deia el GPS d'en Jordi), 1400 metres de desnivell i gairebé cinc horetes de d'activitat. Ens veiem a les fotos...

Padró dels quatre batlles o Pic dels renecs

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 28 Jan 2009 20:41:00 +0000

Fa ja dies que vam fer aquesta sortideta. Que sí, que no... però al final ens hi vam posar. A uns ens va agradar més que a d'altres... i això que és el cim preferit d'en Pere de Nargó

Aquest cim està situat al cap damunt de l'estació de nòrdic que aquest any està tenint més èxit de les que hi ha a l'Alt Urgell i Cerdanya, Tuixent- La Vansa. És una activitat sense cap complicació tècnica ni grans desnivells. Així estava de domingueros que semblava més la diagonal que el Solsonès... ai, que poster em llegueix algú d'allà a baix!

Se surt de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent-La Vansa, cal seguir el tallafocs que va creuant les pistes de nòrdic, i un cop al punt més alt de l'estació entrar en un bonic i espès bosc que ens durà a un avant cim proper al Padró dels quatre batlles. Ja només ens cal baixar una mica sense treure les pells per acabar pujant els últims metres per fer cim. Des d'aquest punt, i això no és discutible, hi ha unes vistes realment boniques de veure... en Pere ho sap bé ;)

Hi ha varies combinacions per fer la baixada... i nosaltres vam triar la més lletja oi Ramonet? Fins a l'estació del Port del Compte i a tornar posar pells per fer uns metres més. Després avall, i osties, la neu, no deu estar molt bona doncs The Lion està per terra arrebossat. L'antoniu que ho veu passa a "modo" esquí "evasión", jua, jua, jua!!! Ens veiem a les fotos.

Recerca en allaus

noreply@blogger.com (Ricard) — Thu, 15 Jan 2009 18:48:00 +0000

Fa uns dies i com molts d'altres ens vam aderçar amb el Ramonet a Masella, aquest dia però em va donar l'oportunitat de poder filmar el video que teniu més avall...una molt bona experiència!

Va ser el Subi, conegut per tots els amants de la muntanya per les seves incomptables i excel·lents aportacions en tot allò relacionat amb la seguretat i medicina de muntanya, que al arribar a l'estació ens va comentar que per Coma Oriola s'estaven desenvolupant unes jornades pràctiques que es fan anualment al Pirineu Català. Aquestes es desenvolupen i es centren en tot el referent a la recerca de víctimes d'allaus, i en les que els gossos tenen un paper tant important i sovint poc conegut.

En aquestes jornades hi van intervenir grups de socors del Pirineu Català, Francès i del país veí d'Andorra.

L'activitat consistia en la localització de varies víctimes en una zona delimitada a efectes de simular un allau. La recerca es feia amb gossos encinistrats a tal efecte i amb la supervisó dels seus guies, els quals donaven les indicacions pertinents a l'animal en el moment que aquest ja havia localitzat a una víctima perquè continués el seu treball fins a la localització de la totalitat de les víctimes.

En la pràctica es van poder veure varies races de gossos. El que més em va sorpendre per la seva activitat i motivació va ser un Border Collie que recentment s'ha estat formant a França i que si no tinc mal entès està treballant amb el seu guia i amo en una estació d'esquí d'Andorra.

Jo m'ho vaig passar molt bé, però en sé d'un que es desviuria per poder dedicar-s'hi amb el seu Border Collie...un gos que per cert es diu Drap!

De nou al Pedraforca

noreply@blogger.com (Ricard) — Mon, 29 Dec 2008 12:10:00 +0000

Després de l’última sortideta amb la gent de Vielha vaig adonar-me que no trigaria en comprar els piolets, em va costar decidir-me... els X-Monster, els Nomic o uns Quark. Coneixent-me em pensava que caurien els Nomic però al final com vaig comprar amb seny em vaig decidir per els Quark, segur que em sobrarà piolet i podré fer més coses amb ells.

Vam adreçar-nos a la nord del Pedraforca sense saber que aquell dia allò semblaria la rambla, hi havia més de quatre cordades. Fins i tot ens vam trobar una assidu de la zona que ja és el segon any que ens vol instruir en la picada que tenen els piolets e-climb. El Gaston se’l mirava i com que ja el conec segur que devia pensar “que el garbo se demuestra andando”.

Vam començar el Xavi i jo fent Il.lusions d’Hivern on vam haver de fer una mica de cua doncs hi havia una parella d'Igualada que havien matinat més que nosaltres i s'hi havien posat abans. L’Alfons també va començar per aquesta cascada però sense fer cua... doncs anava com molts de nosaltres dormim aquelles caloroses nits d’estiu, a pelo!

Al segon llarg ens van deixar avançar-los i vam anar compartint llargs amb el Xavi, per acabar a la sempre agraïda però molt picada columna del Verdet. Mentre assegurava al Xavi i després de una horeta vaig veure com el Lion of the Pyrenees pujava com un sputnik per la via Somnis d'hivern, arriba amb el somriure característic que fa quan se sent fusfatinat...qui el coneix ja sap de que parlo. Després de les fotos a peu avall i tornem-hi!

Aquest cop triem l’itinerari anomenat cascada de l’Arbret fem el primer ressalt com quan dormim les nits caloroses d’estiu...uns amb més convenciment que d’altres. De nou el Xavi i jo ens encordem plegats i ell lliure com un ocell, a aquest noi no li agraden els lligams... Aquesta via té un segon llarg més difícil que l’anterior però igual de disfrutona. Els piolets nous m’han fet quedar més que bé! Ens veiem a les fotos...

Primers dies de dry tooling

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 17 Dec 2008 17:19:00 +0000

Vam aprofitar una de tantes visites a Pont de Suert per adreçar-nos a ... lloc on com es veu a les fotos vam gaudir de valent jugant amb els piolets!

El primer cop que vaig veure res similar va ser a Bagergue, on el David va montar un tinglado xulo de veritat, aquest noi està ben connectat!

De riures no en van faltar, el Xavi i el Ramonet se'n van fer un fart mentre montava el meu primer M4. Vaig treure les dragoneres dels piolets (els bons ho fan no?) i amunt! Si mai us hi poseu feu-ho amb uns crampons mono punta... Al final però encadenat sense gaires problemes.

.

.

Després ens vam posar a tibar de veritat en les vies que els entesos havien montat, realment disfrutón. Això sí, vigileu que si deixes un piolet per traccionar amb l'altre aquest pot volar avall... l'Antoniu ho sap prou.

.

.

N'hi va haver un que és més puta que bonic que em va dir en l'idioma de la mare patria "Dentro de nada te veo con unos Nomic"... mira que em coneix aquest cabró eh!

.

.

Com veureu a les fotos n'hi va haver de molt agosarats... i d'altres que confonien els troncs amb les seves parelles. De res va servir dir-li al Xavi o al Gaston que era un tronc i no la Oliva ni la Tineta jua, jua, jua!!! Ens veiem a les fotos.

Canal de l'Ordiguer

noreply@blogger.com (Ricard) — Sat, 06 Dec 2008 20:03:00 +0000

Recordo que tot dinant l'Alfons va començar a fer propostes de les seves: un voluntari per anar a fer la canal de l'Àliga, el Ramonet va començar a riure mentre em mirava, i jo, que a vegades sóc com sóc m'hi apunto voluntari... i mira que em van dir a la mili que voluntari enlloc, eh!

Vam sortir d'Estana "sin prisa pero sin pausa" i en tres quarts d'hora ja érem a prat de Cadí... i en tres quarts d'hora més ja estàvem al peu de la canal de l'Àliga. Gaire bé no estava...my first va voler provar-ho però estava molt just i com que el seny ens pot, vam decidir deixar-ho estar, però clar ja que hi érem no podíem marxar de buit!

Tornem a Prat de Cadí i amunt de nou per anar a trobar el peu de la canal de l'Ordiguer. La variant encara no estava formada. Un cop feta la normal i després de fer algunes fotos tornem en direcció a Prat de Cadí baixant aquest cop per la canal del Cristall!

.......

Fent aquesta vaig disfrutar més del que ho hagués fet a la de l'Àliga, que amb aquestes eines metàl.liques només m'hi entenia quan treballava al taller picant xapa. Total, sis horetes de puja i baixa... encara recordo quan em va dir tot somrient "Cabré hoy vas a hacer alpinismo".Ens veiem a les fotos!

Pic de la Carbassa

noreply@blogger.com (Ricard) — Sat, 22 Nov 2008 15:12:00 +0000

El primer cop que vaig ser-hi va ser per temes de feina i amb les presses que la situació comportava... això sí tant llavors com ara amb la companyia del Lion the pyreenes.

Aquest cop ens hi vam adreçar per gaudir d'aquesta fàcil ascenció amb esquis, erem el Ramonet i els seus... o sigui que no hi havia ningú dels "otros"!

Va caler anar amb el cotxe per la pista que passa per el bosc de Meranges i va fins a la zona coneguda com a Roca Escorxada, on poc abans ja ens varem calçar els esquis. En aquest punt varem fer fa temps aquestes fotos encuriosits per les incripcions que en una de les roques hi varem trobar. Vam consultar a un entès d'aquests temes i ens va comentar que res de res... nosaltres que pensavem que estavem davant d'una creu dels Templers!

.

.

Ens vam posar en marxa seguint una pista de desbrossar que passa per el bosc de Pla de Matons, on aniriem pujant en direcció nord i fins al Turó de Clots. Ja en aquest punt i després de fer unes fotos més tant sols ens quedava superar els ultims metres per assolir el cim de la Carbassa.

.

.

Vam riure, un que no diré ens va posar al dia de Ventdelplà i ens vam fotre alguna galeta que altre fins a arribar al cotxe... ens veiem a les fotos!

Per als nostàlgics...

noreply@blogger.com (Ricard) — Fri, 14 Nov 2008 18:52:00 +0000

Gaston Rebuffat i Emilio Comici... aquests són noms que hem sentit en un moment o altre tots aquells que a banda de gaudir de les activitats a la muntanya també ho fem llegint la seva literatura.

Vaig fullejar per primera vegada alguna cosa d'en Gaston Rebuffat a la ja malauradament tancada llibreria La Pleta de Barcelona. Aquest personatge Francès revoluciona entre els anys 40 i 50 juntament amb d'altres escaladors les tècniques de l'alpinisme. Als 25 anys ja forma part de la Companyia de Guies de Chamonix. Destaquen les seves ascensions a l'Espolon Walker de les Jorasses, la Nord del mític Eiger, al Drú i Cervino. Asensió que s'exposa al vídeo. Mor als 64 anys d'edat de mort natural.

De n'Emilio Comici no n'havia sentit a parlar fins que vaig veure aquest vídeo. Arran d'això, i mogut per la curiositat i admiració vaig buscar i ... És tractà d'un personatge més recent que en Rebuffat. Aquest és original d'Itàlia amb una visió d'escalada especial que incidia molt en la vessant estètica i del moviment. Destaquen les seves asensions a Dolomites i el sistema de ràpel que porta el seu nom, una variant del conegut sistema Dülfer. Aquest va morir als 39 anys d'edat mentre realitzava un ràpel amb el seu sistema en una escola d'escalada.

Vaig trobar la sorpresa... van ser com molts d'altres, uns avançats dels seus temps. Gaudiu-ne!

Primers metres a la Tossa d'Alp

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 12 Nov 2008 19:36:00 +0000

A Tignes ja parlàvem de si al tornar trobaríem la neu per les nostres muntanyes, i ha estat així hem fet els primers metres i les primeres conversions de casa nostra a Masella.

És curiós com al trobar-te de nou amb la neu també ho fas amb d'altres persones que a l'estiu no veus tant... l'Albert del Niu, l' Imma, l'Enric Nadal, el Miquel de G-DOS i molts d'altres que saps que hi són doncs els seus vehicles al pàrquing els delaten!

Aquest any les tardes de dijous ja que la Laia té festa, les dedicarem a disfrutar de la neu tot el que puguem... i també de les meves fideuàs!

..................

La tranquil.litat i la pau ha durat poc, doncs aquest cap de setmana Masella, i una mica a la desesperada (paraules d'algun treballador eh), ha obert portes. Haurem de buscar la tranquil.itat en d'altres paratges que ben segur que trobarem...

Estage a Tignes

noreply@blogger.com (Ricard) — Thu, 06 Nov 2008 19:57:00 +0000

Quan recordo els dies que van precedir el viatge a Tignes i la incertesa que va acompanyar-los... mmm... no diré res que després tot se sap. L'important és que vaig poder anar-hi malgrat els malgrats!

Recordo amb molta il.lusió el primer viatge als Alps que vaig fer amb el Joanet el setembre de 2006, l'any següent van marxar el Joanet i el Guilla sols, em va ser impossible acompanyar-los!
.

Aquest any no volia perdre'm-ho i cap a Tignes! El Xavi va estar dies abans mirant-se la meteo i la veritat és que pintaven bastos... al final no va ser per tant.

El dissabte vam marxar el Joanet, el Xavi, el Gerard i jo. El Guilla i la Olga vindrien l'endemà. Cal a dir que el lloc on varem instal.lar-nos va ajudar molt el dia a dia ... lavabos i aigua calenta.

Els primers dies haviem de fer a peu els primers 700 metres fins a poder calçar-nos els esquís. Vaig fer aproximadament 5000 metres en els quatre dies que vam fer pells, un dels dies vam fer esquí de fons que a 3000 metres ja vam aprofitar prou!

Les tardes eren realment profitoses ... piscina (amb tubogans eh), wellness i més wellness i més...
Algun vespre vam amanir-lo amb alguna pizza amb conexió wifi... riures, anècdotes i frases que quedaran en el record... ens veiem a les fotos!

Avenc en algun lloc de la vall de Boi

noreply@blogger.com (Ricard) — Sun, 02 Nov 2008 11:36:00 +0000

Malgrat això dels forats no sigui sant de la meva devoció, quan aquests estan en entorns com aquest i la companyia s'ho val tot és una altre cosa...

Cal a dir que hi ha a la zona una regulació especifica pel que fa a la realització d'activitats ludico/esportives que cal respectar si no tens una autorització especifica per a la realització d'aquestes.

La precarietat dels equipaments es fa palesa aviat... després de des grimpar pels blocs de l'entrada trobem la primera instal.lació, un únic spit ben rovellat d'on es realitza el primer ràpel en la foscor... sort del carbur!

Seguim avall des grimpant per arribar al segon ràpel, el qual es reforça amb un pont de roca, doncs la instal.lació existent de cordinos és prou precària... aquest ràpel ens durà a uns sala que resseguirem fins al tercer ràpel.

....

Aquest tercer i ultim ràpel es en un pou vertical amb un merlet que també va caler reforçar, un cop realitzat ens trobarem en la gran sala on s'hi pot arribar també triant altres itineraris.

En aquesta sala ens trobem de nou amb el curs d'aigua que havíem deixat a l'entrada de l'avenc, i ja només cal seguir-lo per passos estrets i creuar una curta gatera per arribar a la ultima sala de la cova. En aquest punt un se n'adona de la capacitat d'erosió que té l'aigua en l'entorn per la quantitat de llastres despreses dels sostre. Fem alguna foto més i sortim per trobar-nos amb les magnifiques vistes de l'entorn.

Ha estat prou interessant, mai passaràs un dia sense aprendre una cosa nova... el Loren i el Yeti són uns pous de saviesa!

Bloc a Cubells

noreply@blogger.com (Ricard) — Wed, 24 Sep 2008 21:54:00 +0000

Fa ja uns dies i moguts per la baixada de temperatures el Ramonet i jo vam decidir apropar-nos a la zona de bloc de Cubells, sens e ressenyes i amb la única intenció de tastar l'arenisca d'aquestes contrades... com sempre va valdre la pena!

Els caos de blocs els trobem passats cinc quilòmetres de la població de Cubells (Noguera), i en direcció a Balaguer. Aquests són ben visibles al costat dret de la carretera i s'hi accedeix per uns camps que segons l'època de l'any poden no estar segats, i cal respectar.

La qualitat de la pedra és bona, no obstant segur que a l'hivern els romos serien més agraïts, vaja que costava quedar-s'hi! Vam començar escalfant amb uns blocs curts però amb passos tècnics de peus, per acabar amb el que vam gaudir més... els llençaments a una i dos mans, mireu les seqüències de fotos del Ramonet!

Les ressenyes estan publicades amb format pdf al blog del Ferran Guerrero però malgrat es puguin descarregar costa de veure res. Sembla que aquestes són d'alguna revista especialitzada.

Per a aquells que allà on caguen deixen la merda, penseu en els altres i seguiu tibant però sense matalassos vells abandonats a la seva sort. Caldria ser més curós amb l'entorn per, amb el temps, poder seguir gaudint-ne..