Moments de muntanya

Les vacances del blog...

2011-08-01T03:16:00.000-07:00

Desde el mes de gener cada vegada que obro l'ordinador i se m’obre el blog apereixen la mateixa imatge i lletres, el Rovira caminant cap a Lo Cogulló de Turb, i cada vegada em faig la mateixa pregunta… Què no has fet res d’interessant aquests darrers temps?

Ahir va ser un dia especial. Els meus dies especials son aquells en que me n’adono, que d’una forma natural i com no podía ser d’una altre manera, el temps per a mi també passa i amb el seu pas em faig cada dia una mica més gran, i és gràcies a aquests dies que aprenc a conviure amb qui soc… els que em conegueu bé sabreu que no sempre és fàcil jejejje!

Potser ha estat la tranquil·litat que estic retrobant que m’ha permès aturar-me avui i respondre’m la pregunta… Si que he fet coses interessants darrerament, de fet algunes d’elles les recordaré per anys que passin!

Recordo Tignes i els seus riures, la preparació per la oposició, els dies i dies dedicats a la Mezzalama i el dia de la cursa, el curs de l’ACNA, les freqüents esquiades a Masella, alguna que altre cursa amb esquis, les caminades per Andorra, els grans dinars i sopars, la familia, les escalades amb els amics de les que n’estic gaudint com mai, les clavijas de Cotatuero i d’altres moments que ara no arribo a recordar.

… tots i cada moment viscut han estat realment importants, ja no pel que feia sinó per amb qui podia compartir-los.

Lo cogulló de Turp

2011-01-19T21:32:00.000-08:00

El primer cop que vaig sentir a parlar d’aquest curiós cim va ser de la mà d’en Pere de Nargó, i en va parlar com si fos una pujada de les bones que es poden fer a l’Alt Urgell… avui dia i després d’haver-hi anat en dues ocasions n’estic segur que és la pujada més bonica que és pot fer per les alçades de l’Alt Urgell.

El primer cop hi vaig anar de descoberta amb en David, i com que estàvem per la Seu em tocava decidir a mi, ell ja ha de triar prou quan anem per la Cerdanya!

El segon cop el vaig viure amb mooooolta més intensitat (anant amb el Gaston i el Paquitu ja se sap), vam sortir trotant amb la incertesa de fins on arribaríem … i corre que correràs em vaig trobar de quatre grapes fent els darrers metres que hi ha abans no es corona el cim del Cogulló de Turp, van ser 68 minuts d’esbufegades i algun que altre “ma deu” entre inspiració i expiració jejeje!

L’activitat s’inicia en el punt quilomètric 4 de la carretera que puja a Perles, lloc on haurem de deixar el vehicle. Des d’aquest punt ens caldrà baixar a peu per una pista fins a trobar el curs del riu de Perles, punt d’on ja començem a guanyar alçada. El desnivell total és de 1060 metres que és fan per un corriol prou ben marcat, només cal anar seguint les fites de pedres i les senyalitzacions verticals de fusta. L’únic tram de pista l’agafem al coll de la Travessa i el deixem al coll de la coma de Turp, ben bé sota el cim.

Em va resultar realment curiosa l’escala de troncs que van ingeniar per salvar un petit desnivell proper a la pista, una bona feina! Aprofiteu algun dia dels tontos per anar a treure-hi el cap i gaudir de les vistes, de ben segur que tindreu la certesa d’haver-vos guanyat el dinar ; )

Track del recorregut

Travessant el Cadí

2010-10-03T00:13:00.000-07:00

L'hivern passat ja en parlàvem a la feina de creuar el Cadí d'est a oest, la idea inicial era fer-ho amb esquís, però aprofitant les moltes hores d’activitat d’aquest estiu, la proposta del Ramonet i els projectes comuns que tenim per l’any vinent ens hi vam engrescar fa uns dies!

Vam quedar a Bor ben aviat (la “meca” del Border Collie i les seques amb botifarra negre jejeje) per pujar amb cotxe fins a sota de coll de Trapa, d’on començaríem a caminar. Amb prou feines eren les nou del matí quan entre riures, fotos i els temes calents de la setmana marxàvem a peu en direcció a coll de Pendís, lloc on deixaríem la pista per començar a trepitjar el GR-150.

Un cop en l’esmentat coll vam adreçar-nos tot seguint les marques del GR en direcció al pic del Comabona, tot passant pel coll de Tancalaporta. Anàvem amb la idea de en la mesura del possible fer tot el recorregut per l’aresta de la serra. Un cop al Comabona vam començar a trotar aprofitant la baixada fins al pas dels Gosolans.

Des del pas dels Gosolans vam seguir amb els cacos fins poc després del pas de la Roca Plana, on a falta d’un motor amb més prestacions vam començar a caminar per pujar per un terreny força emprenyador fins al cim del Costa Cabirolera, en aquest punt ja estàvem més que calents...

A partir d’aquí els cacos es van anar succeint mentre les nostres cames anàvem acumulant metres i metres de puja i baixa envoltats d’un paisatge realment bonic... sempre dic el mateix quan descobreixo un lloc nou jejejje!

... puig de la Canal del Cristall, pic Vulturó i fins on trenquen les aigües per devallar per la canal del Migdia, on vam deixar el GR-150 per seguir trepitjant un PR prou marcat que ens va acabar duent a la Torre de Cadí i al Cap de la Fresa.

Un cop al Cap de la Fresa i després de fer uns rectes avall per tallar la pista a mode "d'orientación al fallo", vam seguir corrents, un punt per sobre del que ho havíem fet fins el moment, els 15 quilòmetres de pista que ens mancaven per arribar a la cruïlla d’Adraen. On com una benedicció després de la nostre arribada va aparèixer l’Alfons per tal de baixar-nos amb cotxe a la Seu.

Track del recorregut

Vam reconèixer el recorregut per poder tornar-hi a l’hivern amb esquís, i vam gaudir de l’entorn i companyia les gairebé set hores, més 37 quilòmetres i 2200 metres de desnivell positiu... per poc que pugueu aneu-hi! Ens veiem a les fotos ; )

Dolomites 2010

2010-09-28T10:53:00.000-07:00

Sovint acostumo a escriure massa i quan ho faig tendeixo a enrotllar-me com una persiana... ho he fet en els últims posts del blog. Aquest cop no em caldrà, res millor que les imatges dels espais viscuts per saber quan, on i amb qui vaig marxar aquest estiu a Dolomites.

Bé, escriure quatre apunts que penso poden ser interessants per a qui vulgui anar-hi a treure el cap...

El viatge fins allà és del tot aconsellable fer-lo en un parell de dies o més, des de la Seu ens van sortir al voltant de setze hores.

Als que com a mi les aglomeracions, olors a Chanel número 35 i gents d’alta “alcurnia”, fa que se us posi malament el dinar no aneu a Maddonna di Campiglio ni a Cortina d’Ampezzo... i menys amb pantaló curt i unes Crocs jejeje!

Amb el Guilla ens vam centrar molt en el Grupo di Sella, la Marmolada i els tres cims del Lavaredo. Va quedar pendent el mont Civetta i el Pelmo. En els punts d’informació cuiden força al turista pel que fa a guies, plànols i mapes. Però si no en teniu prou, en qualsevol botiga trobareu tota la documentació que us calgui.

El primer dia ens vam adonar que per gaudir de veritat, calia sortir pel matí amb la motxilla carregada amb el talabart, disipadora i casc. Era la millor manera per moure’t lliurement per aquelles muntanyes carregades de reas, sirgues metàl·liques i ponts de mico.

Les nits a la furgoneta gairebé van ser totes en les carreteres que pugen als ports o en aquests mateixos. Per la zona dels tres cims del Lavaredo, cal mirar-s’ho una mica més, doncs sembla que son mooooolt restrictius pel que fa al freecamping.

Si voleu més detalls podeu consultar el blog del Guilla, ell va anar apuntant metòdicament i a diari tot i cada cosa que fèiem o ens anava passant...ejem, ejem, el que passa a Dolomites es queda a Dolomites! Ens veiem a les fotos ; )

Carros de foc

2010-09-10T11:24:00.001-07:00

Amb tants dies de caminar i córrer amunt i avall, aquestes vacances tenia ganes de donar-me una mica i fer quelcom diferent... aprofitant que el Guilla, Fèlix i David volien anar a córrer la Carros de foc non-stop, vam anar a fer un tast del recorregut en un parell de dies ; )
Vam començar el recorregut al refugi Josep Maria Blanc, on ens va dur en Maurici, un company del Guilla que viu a Espot. Des d’aquest refugi vam adreçar-nos en direcció al refugi la Colomina passant pel coll de Saburó, ens va rebre la Marta i la Mireia que estaven fent dissabte jejeje! Després de hidratar-nos i fer-la petar una mica vam marxar cap al refugi de l’Estany Llong. Al Llong vam agafar forces per encarar el coll de Contraix... una de les pujades bones del recorregut.

Després del coll de Contraix avall fins a arribar al Ventosa... el ritme en aquest punt havia començat a davallar una mica. Ens hi vam estar deu minuts gaudint de..., bé els que hagueu estat recentment al Ventosa ja sabreu de que us parlo!

Ja només mancava estirar-nos una mica més per arribar a la Restanca, eren les set tocades i gairebé vam sopar amb les motxilles posades. Vam gaudir de l’entorn del parc durant trenta quatre quilòmetres i vuit horetes efectives de caminar amunt i avall!

El sopar amanit amb cerveses i el meu francès barrejat amb indi, va ser un fart de riure, però el millor estava per arribar... sort que vaig dur taps per les orelles, el Fèlix gairebé ronca tant com una bona amiga que vaig tenir quan era més jove (amb carinyo eh) jejeje!

L’endemà i donant gràcies a deu per haver agafat els taps, vam sortir en direcció a Colomers pujant de nou cap al coll de Ollacrestada (és una traducció meva de l’aranès), vaig haver de posar-me davant en la primera pujada per posar seny als primers metres de desnivell del dia, ells no en tenen. I apretant, apretant vaig posar un ritme ascendent que el Guilla va definir com de “precisió Suïssa”, encara no se que va voler dir jejeje.

Un cop a Colomers quatre fotos i cap a Saboredo, on poc abans d’arribar en vam trobar dos rucs que ens van fer sentir com a casa. Un refugi curiós i amb poques similituds amb els de la resta del parc, però amb el seu encant.

Vam tornar a anar cara amunt per després de passar el port de Ratera I baixar una estona arribar al refugi d’Amitges, en aquest punt em va semblar estar caminant pel camino de Santiago doncs més d’un havia tret la capelina de la motxilla per protegir-se de la pluja... buen camino, buen camino jejeje!

.
A partir d’aquest refugi vam agafar la pista que ens va dur al Mallafré, amb tota seguretat el tram més lleig del recorregut. No vam acabar el bucle per tempesta, i ens vam quedar amb el dubte de si anar al Blanc per la valleta Seca o per Monestero, i tot discutint-ne vam arribar a Espot... haviem fet de nou uns trenta quilòmetres en sis horetes de caminar amunt i avall, ens veiem a les fotos!

Bucles per Andorra

2010-08-15T04:25:00.000-07:00

Aquest vegada la definició de “bucle” del viquipèdia m’ha servit de ben poc, els amants de la muntanya sembla que anem errats. Avui doncs la definició me la trauré jo de la màniga: “el meu bucle és la porció d’un camí o corriol, de major o menor distància , que seguint-lo al final del seu recorregut sempre ens durà de nou al punt d’inici d’aquest però per un itinerari diferent al d’anada”.

Darrerament em deleixo per ells, de fet sempre busco, organitzo i planifico arribar al punt de partida per un lloc diferent al que he començat, deu ser per poder gaudir d’un tot…

Pic de Comapedrosa

Aquest bucle l’havia triat ja feia unes setmanes, amb l’afegit que hi tenia que haver llacs… i com més millor. Al final (les coses de la vida), me n’hi vaig anar amb el Guilla i en Marc… ells en podien gaudir amb o sense llacs.

Se surt de l’estació d’esquí d’Arinsal i agafem el GR 11 en direcció al refugi del Pla de l’Estany. Un cop allí ens enfilem en direcció als Estanys Forcats, situats aquests sota el Pic de Racofred. Un cop en aquests estanys ens caldrà pujar uns metres més per arribar a la Collada dels Estanys Forcats, d’on ja davallarem fins a arribar al Refugi de Baiau, ja dintre de territori català.

Pujarem de nou en direcció a la Portella de Baiau (agraireu dur bastons) i un cop dalt, de nou en territori Andorrà, ens adreçarem a la Collada del Forat dels Malhiverns, la qual ja ens durà per la carena fins al cim del Pic del Comapedrosa. La baixada la vam fer, evidentment per un lloc diferent, per l’aresta fins a l’Estany Negre, refugi guardat del Comapedrosa, obaga del Comapedrosa i de nou al GR fins a la furgo.

El recorregut total és d’uns 13 quilòmetres però amb un desnivell important d’uns 1800 metres positius i una durada aproximada de cinc horetes.

Pics de Monturull i Perafita

Aquest dia la planificació va ser poca… sabia d’on sortia però no fins on arribaria, era qüestió de com anés de sensacions, van ser prou bones!

El recorregut sortint d’Andorra (Certés) va ser el següent:

Del poble de Certés (Sant Julià de Lòria), comencem a pujar primer per pista i després per corriol seguint les marques de GR 7 fins al Coll de la Palomera, on ens desviarem a la dreta en direcció a la Collada de la Caülla. Des d’aquest coll i sense guanyar ni perdre gaire alçada arribarem al Refugi de Prat Primer, d’on començarem a pujar de valent fins a arribar a la Collada de Prat Primer, bonic mirador de l’Estany de la Nou.

Ens caldrà seguir pujant a la dreta per l’aresta per arribar al Calm de Claror. Des d’aquí i a tocar l’un de l’altre ens trobarem el Pic Negre, Pic Negre d'Urgell i Pic de Monturull, marxant d’aquest últim baixem per una aresta plena de blocs fins al Coll de Claror i un cop en aquest punt l’última apretada fins al Pic de Perafita, magnífic mirador de la Serra del Cadí.

Ara una estona cara avall fins a la Collada de Sant Vicenç, Refugi de Perafita i planejant fins al Refugi de Claror, on ens espera la darrera pujada per arribar a la Collada de Prat Primer i avall a buscar la furgo!

El recorregut total és d’uns 26 quilòmetres amb un desnivell d’uns 2200 metres positius i una durada aproximada de sis horetes.

… ho sento però és el que té no escriure més sovint, el proper cop seré més breu jejeje! Ens veiem a les fotos ; )

Pic de la Muga

2010-08-01T09:14:00.000-07:00

Han passat de nou masses dies entre post i post... i de coses n’he anat fent. El que passa és que tot té un però, i el meu es diu isquiotibial i “hombre del mazo”. Potser són les plantilles noves (que la Montse ja em va dir que m’havia d’acostumar a elles...) o que com gairebé sempre he fet compro (en aquest cas les sabatilles de córrer) pel que et diu aquell o l’altre, i és clar… no vaig bé!

Vaig començar a córrer al mes de juny, i com que em sentia a gust i sobre tot amb moltes ganes de gaudir-ne no vaig parar de fer-ho fins la setmana passada. De res servia que el Joanet em digués que havia de començar per coses més curtes (principi de progressivitat), o que l’Alfons m’aconsellés que anés a fer-me una analítica... sentia que em trobava bé i em vaig deixar portar, el resultat ha estat el següent: el meu isquiotibial dret necessita a diari més gel que una nevera de la Frigo i les meves ganes d’anar a córrer han minvat tant com les competències de l’estatut!

... és clar que tot no és negatiu, faltaria ; ) El Ramonet, que com d’altres vegades ja ha fet, em va sorprendre fa uns dies i em va dur a caminar per un dels pocs entorns de la Cerdanya que permet gaudir-ne sense aglomeracions. És clar que no deixarà el crashpad per convertir-se en un trailrunner, però més d’un s’endurà una sorpresa quan el vegi l’any vinent en alguna classificació d’una carrera “cinco jotas” que jo ja sé... jejjejejeje!

El bucle comença al final de la pista que puja per la Vall de la Llosa, per pujar-hi haureu d’informar-vos a l’ajuntament de Lles de Cerdanya de com fer-ho, i és clar, que amb un vehicle tot terreny.

El recorregut s’enfila en direcció a la cabana dels Esparvers, d’on deixem la vall de la Llosa per endinsar-nos a Vallcibera. Aquesta vall ens durà al port de Vallcibera, que fa frontera amb Andorra. Un cop en aquest punt ens adreçarem en direcció sud cap al coll de la Muga, tot passant per sota la Tosseta de Vallcibera. Des d’aquest darrer coll ja només ens mancarà fer els darrers metres de pujada per completar l’ascensió al Pic de la Muga.

La baixada va ser el més lleig de l’activitat (bé la trobada del Ramonet i una gran fita també va ser-ne força de lletja jejejjejje). Val la pena seguir les indicacions de la imatge del track que he posat en color verd, les vostres cames i cul ho agrairan!

Un dia dels bons i tres hores llargues de muntanya i riures, ens veiem a les fotos ; )

Volta a Lletó a peu

2010-06-20T10:05:00.000-07:00

Va ser cap a l’any 2000, quan vaig pujar a treballar a la Seu que vaig començar a fer una mica d’activitat... abans em movia amb la moto per tot arreu. Aquell mateix any i amb ganes de conèixer coses noves vaig comprar-me la meva primera btt, una bonica Cannondale CAAD 2 verd oliva, quins records!

Doncs va ser amb la meva nova i flamant bicicleta, que un matí em va donar per a fer la volta a Lletó, per a mi era un repte que em va costar lo meu d’assolir, recordo la llarga paradeta a Benat per recuperar forces.

A la feina hi havia un company d’Oliana, en Marc Regada, que se sabia que la feia amb el plat gran per entrenar, em semblava molt al·lucinant. I amb el temps l’Oscar Rodriguez, un altre company i també bon amic, va atrevir-se amb una colla d’agosarats a fer la volta corrent des de la Seu... això ja si que em va semblar de bojos! De fet crec recordar que només l’Oscar i algú altre la va acabar dels molts que hi anaven.

Track del recorregut

Doncs amb el temps, i suposo que mogut per aquesta fal.lera de fer coses, que amb els anys no fa altre cosa que augmentar-me, dissabte passat me n’hi vaig anar jo a fer la volta a Lletó corrent. Vaig sortir del parc del Segre amb molt bones sensacions, sensacions que es feien més gratificants segons m’acostava a Lletó. El dia acompanyava i les cames també, van ser un total de gairebé 31 quilòmetres i 1060 metres de desnivell positiu en 03:45 minuts. Ara penso, en si amb els anys assoliré objectius que avui dia em semblen al·lucinants o només aptes per a bojos... desitjo que sigui així ; )

Camí dels Enginyers

2010-06-15T08:52:00.000-07:00

La setmana passada vam estar amb el Ramonet i Roger pel Ripollès, és una comarca que conec una mica pel meu pare. El gran dels Cabré hi viu des de ja fa molts anys.

El Roger, com el meu pare, parla del Ripollès i rodalies com a la setena maravella del món, i part de raó tenen jejejje! La volta la va proposar el Ramonet, i tant a ell com a mi ens va semblar de les més boniques que havíem fet en moooooooolt de temps, si podeu no deixeu d’anar-hi…

El recorregut no té pèrdua i està degudament marcat. S’incicia a la zona coneguda com a Daió de Baix, a tocar dels Maristes de Queralbs. Des d’aquest punt iniciem un ascens realment preciós que ens durà al refugi de Coma de Vaca passant per les Gorgues del Freser i les Marrades. En aquesta darrera zona cal vigilar si es fa el recorregut sense material adequat a la primavera, per la presència de congestes de neu en alguns trams del corriol. Quins records…

Un cop al refugi de Coma de Vaca i després de gaudir de les vistes que ens regala l’entorn, cal agafar el GR- 11-7 (que ve del Coll de la Marrana i que passa per sobre el mateix refugi), per adreçar-se a Núria pel molt anomenat camí dels Enginyers.

Aquest camí és un magnífic recorregut que passa per sota el cim del Torreneules, la coma de Gispert i refugi forestal de les Pedrisses. Pel voltant d’aquest refugi tenim unes impressionants vistes de les roques de Totlomón.

Poc després d’aquest refugi i seguint l’esmentat GR apareix davant nostre la silueta del alberg del Pic de l’Àliga, alberg proper a l’estació d’esquí de la Vall de Núria. Ja només ens cal baixar els poc més de cent metres de desnivell que ens separen del Santuari de Núria.

El Roger ens va ensenyar i explicar sobre la imatge de Sant Bernat d’Aosta patró d’esquiadors i muntanyencs. En podreu gaudir a l’interior del Santuari.

A partir d’aquest punt ens adrecem a la part dreta de la presa, d’on agafarem el GR-11 que ens durà en sentit descendent per les Gorgues de Núria a Queralbs. Nosaltres vam agafar un camí marcat que passa per sota les roques de Totlomón i que ens va dur directes a Daió de Baix, on teníem el cotxe.

Track del recorregut

Un dia esplèndid… isards descarats, bona companyia, 24 quilòmetres de muntanya de la de veritat i 1500 metres de desnivell. Ens veiem a les fotos ; )

Cacos de la Seu d'Urgell a Martinet

2010-06-06T10:37:00.000-07:00

Després de dies de córrer i caminar esperitat cara amunt a l’Arruix de Santa Fe, vertical Quiri i cronoescalada de Meranges, em va venir de gust trobar-me de nou amb el meu ritme de creuer (el wikipedia defineix creuer com a un viatge de plaer). I així va ser com d’un dia per l’altre vaig decidir-me per sortir a peu de la Seu i arribar fins a Martinet, lloc on em recolliria la Laia per tornar-me a la Seu en cotxe (ella és la meva assistència quan faig ruqueries com aquesta jejejeje).

Vaig preparar quatre fotocopies de mapes a mode de llibre de ruta i el gps per poder fer el track del recorregut. A grans trets l’itinerari triat va ser la Seu d’Urgell- Llirt (poble abandonat)- la Colomina- Estamariu- Bescaran- bordes de Carcolze- Aristot i per últim Martinet de Cerdanya, combinant corriols, pistes i algun petit tram d’asfalt per creuar la població de Bescaran i Aristot.

Els càlculs inicials no van ser gaire acurats... el recorregut total que vaig fer va ser de 42 quilòmetres i 2375 metres de desnivell positiu de cacos (caminar i córrer) pel nord de l’Alt Urgell. Per als que vulgueu fer el recorregut, he fet dues variacions en els trams més perdedors, ja que trenquen el ritme de l’activitat per el mal estat i dificultat de circular-hi i orientar-se. Aquestes dues variacions estan reflectides en la fotografia del track en color groc.

Track del recorregut

Els parcials aproximats van ser els següents: 09:20 La Seu d’Urgell, 10:15 Llirt, 10:44 les Colomines, 11:20 Estamariu, 12:15 Bescaran, 13:15 bordes de Carcolze, 14:37 Aristot, 16:45 Martinet.

És una bona activitat per a fer en un dia fent parada a Bescaran o Aristot per a dinar. Gaudiu-ne i ens veiem a les fotos!

Vertical Quiri 2010

2010-05-28T08:31:00.000-07:00

El primer cop que vaig sentir parlar del Sant Quiri va ser de la ma d’un company de feina i bon amic de Vallfogona de Balaguer, salutacions Jordi! Em va semblar curiós pensar que allà a dalt hi podia haver una ermita… crec recordar que anualment s’hi celebra una trobada on hi assisteix la gent del país.

Amb el temps, i per la difusió que en va fer el Pedrito, s’hi va començar a pujar des de Noves de Segre. El boca a boca va fer la pujada a l’ermita de 900 metres de desnivell, una molt bona alternativa a altres recorreguts similars, com podien ser el tallafocs, el corriol de Vilanova de Banat o la pujada a la Freita.

Dissabte passat s’hi va celebrar la vertical Quiri. Una cronoescalada a peu que s’engloba amb la resta de proves que se celebren dintre de l’Escanyabocs- Grifone Challenge, i que organitza la Unió Excursionista Urgellenca (UEU).

En aquesta edició, donat que es van superar les 250 inscripcions, la sortida es va variar uns metres per afavorir que la gent arribés més estirada a l’entrada del corriol. Com cada any es va donar primer la sortida a les noies (que agafa-les a algunes…) i minuts després als nois.

Aquest any els temps en general van ser més elevats que els d’edicions anteriors, potser per l’estat del terra o la calor, qui sap. El que està clar és que tothom va posar totes les marxes que va poder i més... fins i tot, podreu veure en les fotos com el meu bon amic en Guilla donava les gràcies a déu per haver arribat, resant de genolls davant de la creu del Sant Quiri, us ho demanem senyor ; )

Felicitats als organitzadors, a tots els que vau córrer, als fotògrafs improvisats i a tota la gent que ens encoratjava fins a fer-nos trotar en els últims metres!

Corriols per Calvinyà i Castellbó

2010-05-27T00:19:00.001-07:00

Per sortir a córrer per la Seu d’Urgell tenim moltes alternatives, però n’hi ha dues que m’agraden especialment.

La primera ens duu a Calvinyà sortint del costat del cuartel de la Guardia Civil i pujant en direcció al pla de les Forques, aquest fa un bucle que és una molt bona alternativa a la pujada a la casa de la Mel que surt des del barri de Sant Antoni. Tota aquesta zona, i per le activitats que els militars de l’època hi feien, està plena de corriols que es creuen i s’uneixen entre ells.

Track de Calvinyà

La segona malgrat la conexia parcialment d’abans, l’he fet recentment aprofitant que ha estat senyalitzada amb tot detall i la tinc a tocar de casa. Sortim de Castellbó per enfilar-nos, tot seguint les senyals, fins a l’abandonada població de Sendes. La ruta està perfectament senyalitzada amb marques verticals de fusta i pintura de color groc. Per tornar a Castellbó i no repetir el camí ja fet, vaig optar per baixar per la ruta de la Serra Seca. Aquesta ruta va ser senyalada ja fa uns anys pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell, però malhauradament el seu estat actual és una mica lamentable…

Track de Castellbó

Des de la població de Sendes podem seguir caminant fins a la població de Solanell, també abadonada, (encara ho tinc pendent). Els que vulgueu gaudir d’un dia complert per la zona podeu acabar l’activitat amb un bon arròs de muntanya al càmping Butxaca de Castellbó… senzillament impressionant! Això sí, reserveu abans que està més que sol·licitat ; )

Arruix de Santa Fe

2010-05-19T02:27:00.000-07:00

Aquest diumenge passat, es va celebrar la primera prova de la segona edició del Circuit Fer de curses de muntanya de l’Alt Urgell. Aquesta es va fer a Organyà, i consistia en una pujada amb totes les marxes posades a l’ermita de Santa Fe... 675 metres de desnivell en poc més de quatre quilòmetres, calia escalfar bé abans de començar a córrer!

Ens havíem vist amb la Tina la setmana abans, i com que sabia que l’Alfons estava fora per les Espanyes, vaig pensar que li agradaria una activitat com l’Arruix de Santa Fe... a la saga dels Bes tot el que sigui moure l’esquelet els agrada d’allò més... els ve de família.

Vam quedar prou aviat per poder escalfar a consciència per la zona, un cop allà i mentre començàvem a veure al personal van començar els riures... “però tu no m’havies dit que era una costellada” (em deia la Tina), i a mi que m’entrava el riure li deia “elles ara comencen a tenir por de veure’t a tu per aquí, jua, jua, jua”.... vam estar una estona així entre riures i salutacions.
.
A les cinc tocades van donar la sortida i fiuuuuuuuuuu.... començo a veure que la gent marxa esperitada cap amunt, i la Tina entre aquesta gent... “ja l’he vista prou” (penso jo). Però després d’una estona i de recuperar posicions la torno a tenir a la vista i poc abans de fer l’últim tram de pista i li faig saber que sóc allà, en aquell moment va començar el millor de la cursa...

Després de ser avançats per la primera noia classificada i de nosaltres avançar a la que va anar en primera posició als inicis de la cursa, va aparèixer darrera nostre la Roser Espanyol esbufegant com una màquina de tren dels anys 40... Tina la Roser ja està aquí (comento jo), i abans que la Tina pugui respondre’m sento la veu de la Roser que em diu “Ricard t’he sentit!”, estava clar que la Roser no deixaria de posar carbó a la caldera del tren fins a acabar la cursa!

I així va ser, ja a coll Marí em vaig apartar i la vaig deixar passar perquè elles dues decidissin com acabaria la seva cursa, poc després la Roser va avançar a la Tina i vam entrar a l’ermita en fila d’un fins a tocar la campana, felicitats a les dues. A la Cerdanya ara ja saben que l’ermita de Santa Fe d’escales només en té quatre jejejeje!

El resultat més que satisfactori... la Tina una tercera posició, un test ben fet per preparar les carreres que vindran i una bona panera d’embotits d’Organyà que vam acabar compartint, i jo (a part dels riures) haver millorat quatre minuts de l’Arruix de l’any passat, ens veiem a les fotos!

Torno a escriure

2010-05-12T08:10:00.000-07:00

Em sorprèn que encara hi hagi algú que entri al blog després de tant de temps sense escriure’n res… és però el que em motiva a tornar a explicar-vos com he viscut aquests darrers mesos i els propers que vindran… i ho faig amb moltes ganes!

Després de les festes de nadal (que vaig treballar de valent), no vaig parar de moure’m amunt i avall per la neu d’Andorra, l’Alt Urgell i Pallars, de fet vaig trobar-m’hi tant que vaig decidir-me per unes Dyna, uns Pierramenta i les Shia que vaig adquirir a la cursa de la Vall Fosca… per cert un gran dia.

Vaig començar a projectar (ho faig sovint) amb qui i quines curses faria, em feia molta il·lusió fer els 3000 metres de desnivell de la cursa de Conangles amb la Tineta, però no va poder ser…

El dia 05 de març mentre feia unes practiques d’autodetenció en un curs de medicina de muntanya la meva espatlla va queixar-se de valent… subluxació recidivant!

La resta ja us la podeu imaginar… tres setmanes immobilitzat, ressonància magnètica amb contrast, traumatòlegs i rehabilitació que encara faig. El resultat lesió de Hill Sachs i Brankart : (
He decidit no operar-me malgrat m’han dit que hauria de pensar en fer-ho, cal que cregui en mi i en el que puc fer al gimnàs per la meva espatlla, de ben segur que aviat tornaré a escalar… i és clar ens veure’m en les fotos!

Treballant els "Yaniros"...

2009-12-30T08:36:00.000-08:00

... a aquest dia només li va faltar el croissant de xocolata que el Gaston acostuma a menjar-se últimament per esmorzar, i no perquè no n’hi hagués, sinó perque ell les coses que no convenen vol compartir-les... i jo, ara que estic en 65 quilos de croissants ja no en menjo jejejejjejeje!

Durant el matí, dues horetes d’esquí de muntanya per la Vall en bona companyia, i per la tarda el plat fort... preses de resina i fusta, els piolets e-climb del David i la meva camera de fotos... els riures estaven més que assegurats!

Per aquest plafó ja fa dies que hi passa gent que li tiba de debò, però clar, res comparat amb Alfonso alias “Yaniro” amb botes Aku i els seus setanta i pico quilos llaaaaaargs... resultat: preses arrencades i girades davant la mirada atònita del Friky, l’amfitrió i artífex del plafó.

Si mai voleu saber o provar si algun material serà prou resistent i durador, feu-li arribar un correu electronic a http://www.pruebasderesistencia@ansotano.com/ segur que el vostre negoci us ho agrairà jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )

Víctima d'un allau...

2009-12-20T07:26:00.000-08:00

Per més coses que ens expliquin dels allaus, i formació rebem en referència a aquests, res pot ser més explícit i enriquidor que poder veure unes imatges com les d’aquest vídeo.

La filmació és del tot fortuïta, però ens permet veure i escoltar (feu-ho amb atenció), el abans, el durant i el després de l’experiència agònica d’un esquiador sorprès per un allau de placa.

La localització de la víctima va ser duta a terme pels seus propis companys, en poc més de quatre minuts. Queda doncs clar, que la ràpida intervenció dels acompanyants i formació d’aquests, és determinant per aconseguir que la recerca i localització sigui exitosa o no... pensem en això tots els que en alguna ocasió o altre hem anat més enllà d’on hauríem d’haver anat, i aprofitem per aprendre’n...

Avalanche Skier POV Helmet Cam Burial & Rescue in Haines, Alaska from Chappy on Vimeo.

La Coma d'Arcalís

2009-11-26T08:50:00.000-08:00

Moguts per les ganes que tenia el Gaston per començar a fer pells, i aprofitant que els súper guerrers del Guilla i el Joanet volien anar a prendre una mica el sol a Arcalís, vam carregar la furgo i cap a Andorra!

Vam quedar prou aviat amb el Joanet a Ordino per poder parar a fer el meu cafè de rigor... així i tot n’hi va haver un que va fer un amago de “fruncir el ceño”... s’ha de dir que un cop s’hi posa, el seu croissant de xocolata i cafè amb llet no li treu ningú jua, jua, jua!

Un cop sobre la neu i després de que el Joanet ens ensenyés les seves noves i flamants botes Dynafit, vam començar a tirar amunt entre les primeres fotos, riures i algun que altre comentari que em va fer entre veure com aniria el matí...

La cosa estava prou clara doncs en aquella sortida hi havia: els molts anys d’experiència del Gaston, el també llarg bagatge del xerraire del Joanet i per últim l'empenta, trempera i ganes de donar el salt del Guilla (salt que aquest any donarà) ... tota la carn estava a les graelles i es començava a coure!

Jo, com que hi places en les que no puc torejar els vaig deixar fer... s’ha de dir que quan van començar a fer les primeres series cara amunt, la imatge d’aquests tres Power Rangers en fila fent lliscar els esquís, feia goig de veritat!

Després d’unes quantes apretades de les de debò el Gaston va tornar a aparèixer al meu costat i els va deixar fer... els dos plegats vam encarar-nos més amunt de les pistes i després de unes quantes conversions i treure’ns els esquís per seguir a peu vam fer el cim del Cataperdis... que bé que s’hi estava allà a dalt gaudint de la muntanya. Mentre, jo sentia una veu al meu costat que no em parava de dir:

- Ostres aquí a Andorra s’hi poden fer bones excursions, mira puges per aquella pala et treus els esquís i amunt per aquella canal, després baixes per l’altre costat i segur que...

Si mai deixes de mostrar aquest desig i ganes de moure’s per la muntanya pesaria que està malalt... ens veiem a les fotos!

Lo Cogulló

2009-11-22T08:19:00.000-08:00

Res pot haver de millor després d’una nit d’acordió, que començar a caminar des del poble del Vilar... Montanissell, Montanisell... lalalalalalala!

Poc em pensava ahir vespre que avui faria amb tanta empenta una caminadeta de tres hores i uns 900 metres de desnivell. La veritat és que a manca de neu i per aprofitar la per mi una mica desconeguda zona d’Organyà, ha estat una molt bona tria.

No ens ha costat decidir-nos amb l’Alfons per aprofitar el sol que hi havia a la solana d’Organyà, un lloc molt interessant, de fet ja hem cavil·lat sobre la possibilitat de pujar amb bici per la pista de l’Obaga de Fontanella, per després gaudir de valent baixant els 900 metres de desnivell del corriol... haurem de parlar amb els Tupedalins per l’any vinent!

La pujada no té gaire pèrdua, però si que és cert que en general s’hi hauria de fer una neteja important. Un cop passat el poble del Vilar (Organyà) i seguint les indicacions d’un barri, “de cuyo nombre no puedo acordarme...”, anirem a buscar la llera del riu de Cabó que creuarem per un pont. Ja en aquest punt només ens caldrà seguir la pista uns centenars de metres fins a trobar un corriol que marxa a la dreta, el qual ens durà cap al poble abandonat d’Ares.

La pujada és prou còmode per poder mirar el paisatge ; ) Un cop al poble, i després de gaudir del les esplèndides vistes, tant sols ens caldrà anar a buscar la collada d’Ares, punt des d’on iniciarem un curt però més exigent tram per la carena, que ens durà fins al cim de lo Cogulló.

Avui, l’hi he comentat a l’Alfons de la quantitat d’hores que ens passem parlant, de fet no hem deixat de fer-ho en les tres hores que hem caminat, escoltant i parlant sobre la vida i les relacions, un pot aprendre sempre coses noves... ens veiem a les fotos!

A peu pels meus voltants

2009-10-20T03:04:00.000-07:00

A manca d’altres activitats més interessants, i per no donar per “finiquitat” el blog us penjo uns ca-cos. Aquests dies m’he dedicat a córrer cara amunt, córrer és de les poques coses que puc fer ara sense jugar-me el físic, ja tinc el cap als peus del Cadí... i em costa tenir-lo a altre lloc!

La Seu, entre d’altres coses molt interessants, té el que qualsevol amant de la muntanya pot desitjar, pistes i corriols que et duen a llocs coneguts i d’altres que encara em resta per conèixer. A Vilanova de Banat hi havia pujat en moltes ocasions... en bicicleta per fer la volta a Lletó, a peu per la pista que passa per Cal Marquet i Banat o corrents pel GR amb l’Alfonsito. Aquest cop vaig fer una combinació de totes elles.

L’endemà amb ganes de seguir relaxant-me i deixar de costat tot el que ara omple els meus pensaments, vaig endinsar-me pels corriols que cada any fan gaudir als participants de la pedalada que és fa per l’Escanyabocs. Va ser diferent viure’ls a peu, de fet vaig gaudir-los molt més. Els moments que et fan sentir bé es gaudeixen de veritat visquent-los a poc a poc... o així hauria de ser.

Ruta Estanys amagats

2009-09-21T11:03:00.000-07:00

La setmana passada vaig posar fil a la agulla i en dos dies no consecutius vaig fer un recorregut a peu que feia dies em rondava... la ruta dels Estanys amagats.

La idea inicial era fer-la tota sense parar, però un dia que vaig anar a fer-ne un petit tastet per la zona de Coborriu de la Llosa, vaig adonar-me que em seria millor conèixer bé el recorregut abans de fer-la tota seguida.

El primer dia que m'hi vaig posar de debò vaig anar-hi amb en Roger (ara Ceretà d'adpció), va voler acompanyar-me, doncs li va semblar una activitat prou interessant de fer. El que cap dels dos ens imaginavem és que no faria ni un quilòmetre del recorregut... ben bé sota de Meranges sento un crit i me'l trobo a terra amb una cara que no l'havia vist mai... normal el pobre s'acabava de trencar els lligaments del turmell!

Després d'acompanyar-lo un tros cap a Meranges on tenia el cotxe, vaig iniciar de nou el recorregut en direcció a l'estació d'esquí de fons d'Arànser, lloc on acabaria el primer dia de la ruta.

El recorregut va ser Meranges- Eller- Ordèn- Talltendre- La Bastida- Coborriu de la Llosa- Molí del Salt- Viliella- estació d'esquí de Lles i estació d'esquí d'Arànser ... van acabar sortint 35 quilòmetres i 1500 metres de desnivell en cinc hores i mitja de ca-cos.

Va ser un dia de plaers, deixanat anar la ment mentre caminava sol, trobant-me amb racons nous i d'altres que recordava de temps enrerra... no havia de fer altre cosa que caminar, i córrer quan la pendent m'ho permetia, tant senzill i alhora gratificant.

Un parell de dies després i acompanat de l'Antoniu (també conegut com a Toñejo), vam adreçar-nos a l'estació d'esquí d'Arànser lloc on volíem començar la segona, i molt més maca, part de la ruta... aquest cop l'acabaríem a Meranges.

El recorregut va ser Arànser- Refugi dels Estanys de la Pera- Coll de Perafita- Collada de la Maiana- Refugi de l'Illa- Coll de Vallcibera- Cabana d'Esparvers- Portella d'Engorgs- Refugi Folch i Girona- Refugi de Malniu i Meranges... total 34 quilòmetres i 2030 metres de desnivell poitiu en gairebé 8 horetes de caminar.

El dia va donar per a molt... vam veure eugues, poltres, marmotes, i fins i tot ens vam atrevir a deixar de collir un cep dels que se'n veuen pocs, tot això amanit amb riures i algun taco que altre fruit del cansament.

Ara ja tant sols cadrà esperar de nou el bon temps, i amb la lliçó ben apresa provar de fer-ne de tots dos dies un de sol, ens veiem a les fotos!

Btt per sobre casa

2009-09-04T12:52:00.000-07:00

Feia dies que tenia ganes de passar de la cruïlla de l'antena que hi ha al Coll de Burbe, i endinsar-me en el bosc que duu el mateix nom per acabar arribant al refugi de Ras de Conques. Engrescar al Guilla va costar poc. Recordo que només em va dir: T'encarregues tu dels mapes no? jua, jua, jua!

La sortida la vam iniciar a Aravell per començar a pujar en direcció al Coll de Burbe, passant per la Torre de Sant Climent, cruïlla del poble abandonat de Sallent i fins a arribar a l'esmentat coll. En aquesta primera part ja ens haviem posat a la butxaca els primers 1ooo metres de desnivell.

Un cop al Coll de Burbe ja només calia seguir pujant en direcció al Coll del Pou i Coll de l'Estalella, punt des d'on ja començariem a baixar fins a arribar al refugi de Ras de Conques. En aquest últim tram vam haver de treure l'animal que duiem dintre per seguir pujant...els riures havien fet ja acte de presència!

Un cop al refugi esmorzem, quatre fotos i ens adrecem de nou al coll que et duu a Santa Magdalena, per des d'aquest punt començar el tram més curiós de la sortida en direcció al Pic de les Mongetes.

En aquesta zona havia estat l'any passat amb una bona colla de Tupedales en una sortida que vam fer sortint de Sant Joan Fumat.

Un cop sota el Pic de les Mongetes vam adreçar-nos al Coll de Solanell... i vam fer un seguit de puja i baixa mentre carenavem en direcció a Sant Joan de l'Erm. No m'hi extendré gaire en aquest tram doncs se'ns faria massa llaaaaaaaaarg!

Vam arribar a Sant Joan de l'Erm passant pel Coll de Seix i baixant pel Pla d'en Guillemet. Ja al refugi demanem pa amb tomàquet i botifarra mentre decidim per on fem la tant desitjada baixada fins a Castellbó... Ja que hi som, farem la baixada pel camí Vell de Castellbó. Realment brutal, una baixada assequible de 12,8 quilòmetres i gairebé 1000 metres de desnivell que ens va fer gaudir de valent, vam fer una molt bona tria!

Un cop a Castellbó ja només ens calia seguir pedalant per carretera fins a arribar de nou a Aravell, on al arribar vam seure a terra mirant-nos rient, satisfets i contents... ens havien sortit 58 quilòmetres d'autèntica btt i 1500 metres de desnivell en gairebé sis hores de pedalar... ens veiem a les fotos!

Els finals dels estius

2009-08-30T04:16:00.000-07:00

Com cada any, i des de ja fa massa temps, veig passar els estius amb el regust de no haver-los aprofitat prou... potser ells són massa curts o jo he perdut ja la capacitat d’organitzar-me amb tot allò que tinc ganes de fer en i amb la meva vida!

Com sempre tard i a deshora, però a les acaballes d’aquest estiu m'he plantejat batre’m en un pols amb mi mateix i començar a fer totes aquelles activitats que per una cosa i altra he deixat de fer d’ençà que estic per la Seu... i qui sap, potser caminant sol per aquestes muntanyes trobo el camí que avui dia crec haver deixat de trepitjar, o qui sap, potser voldré desfer el camí fet volent tornar enrera, o qui sap... bé, de fet a dia d’avui ja no em preocupa saber o no saber, l’únic que desitjo és començar a caminar, i si pot ser cara amunt millor que millor...

Aquests dies he començat a fer uns tastets per seccions que no coneixia de la Cavalls del Vent i Estanys Amagats... ja m’he posat els deures i ara ja només cal creure i començar a caminar...uns dies sol i d’altres acompanyat, ens veiem a les fotos, que de ben segur que n’hi haurà!

Mitja marató per Martinet

2009-08-09T06:36:00.000-07:00

Havia fet aquesta volta circular amb l'Alfons en més d'una ocasió. De totes elles recordo amb claredat la penúltima vegada i el contingut del que vam estar xerrant mentre caminàvem... de ben segur que ell també ho recordarà, a veure si aquest any el fruit del nostre treball és valorat d'una altre manera ; )

Totes les vegades havíem fet la volta caminant, de fet fins a l'últim moment vaig tenir seriosos dubtes de poder-la fer corrent en la seva totalitat, però com diu el guide encara no coneixo les meves limitacions... sembla que té més confiança en mi mateix ell que no pas jo!

La volta s'inicía a la zona dels bunquers de Martinet per començar a pujar per un corriol ben marcat fins a la carretera que puja a Bèixec. Un cop en aquesta la seguirem en direcció al poble per acabar trencant a l'esquerra per una pista just abans d'arribar-hi. Aquesta pista ens durà a tocar d'Estana tot passant pel Coll del Serrat de la Font.

Abans d'arribar a Estana trencarem a l'esquerra on hi ha les indicacions de la Font del Pouet , i seguirem ara ja per un corriolet (perdedor si no es coneix) que ens durà al Santuari de Bastanist tot passant per la Borda del Basté i Borda del Poncí. En aquest tram de la volta ja comencem a trobar-nos amb les marques del GR-150 que ens acompanyaran fins a la població de Montellà.

Un cop al santuari ens adreçarem cap a Can Valls, per posteriorment, passar per sota d' Escas i el Turó de la Canal on ja tot és baixada fins a arribar a la població de Montellà. Des d'aquest punt ja només ens caldrà baixar per darrera la població i fins al punt de sortida a tocar de Martinet.

Havíem fet corrent en dues hores i mitja, un total de 21 quilòmetres i 900 metres de desnivell. Les rampes més dures es troben després del Santuari (per primer cop vaig sentir bufar al Roger de debò jua, jua, jua). Com diria en Ansotano un que jo em sé... "ista ye una volta de puya y baixa..."

El primer raid d'en Marcel

2009-08-02T06:44:00.000-07:00

Vaig comentar-li al Jordi (el meu cunyat) la idea d'endur-me al Marcel (el més gran dels meu nebots) uns dies de Barcelona, i pujar-lo a Aravell. Va estar encantat amb la proposta, és per tothom conegut que tot el relacionat amb la muntanya al Marcel el pot!

La idea inicial era emplenar tots els moments del dia amb diferents activitats que el fessin gaudir i tenir noves experiències... i si quedava ben cuit millor que millor.

La meva germana em va comentar dies abans que en Marcel anava comentant per aquí i per allà els dies que l’esperaven al Pirineu.... va arribar a dir que faria paracaigudisme! Clar ell és un nen i la seva imaginació inmesuraaaaaaaaaaable!

La veritat és que el temps no ens va acompanyar gaire, van ser dies amb tardes plujoses, però l’important era estar plegats.

........

El primer dia vam fer una combinació de kaiac al Parc del Segre i una pujadeta passada per aigua des d'Estana a Prat de Cadí. Ell mentre estigui entre arbres, tolls d’aigua i pugui anar recollint i menjant maduixes silvestres no necessita res més.

El matí del segon dia vam tenir problemes logístics, i vam haver de conformar-nos amb una pedalada amb btt des de la Seu d’Urgell i fins a l’ermita de Les Peces a Alàs. Va aprendre com anaven les velocitats de la seva bici... “clar, el papa no m’ho ha ensenyat això!” i va fer una curta però bonica ascensió que aquest cop si, el va deixar ben tou!

Ell va aprendre coses noves, però nosaltres més... ara sabem que es fot les barretes energètiques com l’aigua, que li encanta l'Aquarius, que podria dormir fins al migdia, i que es pot agafar amb la mà el peix taronja que hi ha al safareig d’Estana per més ràpid que aquest vagi... ell ho ha fet ; )

Ruta del Corb

2009-05-27T13:09:00.000-07:00

Ja fa dies que vam fer aquesta excursió amb el Xavi, va ser en aquells dies en que els ànims començaven a fer aigües i ens fèiem preguntes uns a altres sense saber ben bé que respondre'ns... Aquest cap de setmana i també avui he estat de nou amb ell, i ens hem fet un fart de riure plegats... el molt cabró no ha perdut l'humor "insert coins" jua, jua, jua!

La ruta del Corb surt del hotel Can Boix (Peramola) i està totalment marcada amb fites de fusta. Té un recorregut molt assequible de gairebé set quilòmetres i 335 metres de desnivell positiu.

El primer tram el fem seguint el torrent de Font viva, per després començar a pujar més dret en direcció a les roques de Sant Honorat, on abans d'arribar-hi agafarem un corriol a l'esquerra que ens durà sota les mateixes roques de Sant Honorat.

En aquest punt ja hem fet gairebé tot el desnivell de la sortida, ja només ens caldrà obrir força els ulls i la ment per poder mirar i gaudir del paisatge i entorn. Realment impressionants les vistes a la vall, el Sentinella, barranc de Sant Honorat i l'agulla dels Tres Ponts.

Seguirem caminant en direcció a la Roca Llarga i Coll de Mu, punt on trobarem un cable que ens facilitarà, si ho necessitem, el creuar la zona més complexe del recorregut. I en uns metres ja ens trobarem a la pista que passa per sota la Roca del Corb i Agulla del Corb. En aquesta agulla farà un parell d'anys vaig escalar una vieta curiosa amb el Xavi, la Via Anazasi.

I ja només ens caldrà seguir avall per la mateixa pista i sempre amb tendència a l'esquerra. Ens veiem a les fotos ; )

Aizkorri

2009-04-26T08:39:00.000-07:00

Quan vàrem començar a preparar les vacances de Setmana Santa, i mentre miràvem els llocs per on ens voliem deixar caure, vaig veure que passariem a prop de Zegama i per tant del seu emblemàtic Aizkorri. Recordava haver llegit alguna cosa d'aquest massís en les cròniques que es fan de la marató de muntanya de Zegama... i ja que hi érem perquè no pujar-hi?

De les variants per assolir aquest cim vam triar la del Santuari d'Arantzazu, semblava que era una de les millors opcions per la quantitat de informació que hi vam trobar. El pic està situat en un massís muntanyós que porta el seu mateix nom. Em va recordar una mica al Cadí i amb una cara nord també amb força ambient.

El dia estava tapat però semblava que encara aguantaria. Vam sortir a peu des del Santuari d'Arantzazu i en direcció a les campes de Urbia per una pista/corriol que estava més que trillat, no hi havia pèrdua. Un cop a les campes d'Urbia la Laia va decidir quedar-se al refugi... sempre no es pot arribar a dalt.

Des d'aquest refugi hi ha unes vistes que mereixen dedicar-hi el seu temps, jo vaig gaudir-ne mentre pujava en direcció a les "xabolas de Arbelar", lloc on la cosa es posa més dreta per un corriol de calcari que en poc més de mitja hora, i seguint les marques de pintura groga, em duria a un refugi de la federació Vasca i a la ermita de Sant Cristo, edificacions que estan just a tocar del cim de l'Aizkorri.

Els núvols presents van fer d'aquell paisatge un moment per recordar. Em va cridar molt l'atenció una bústia en forma de destral que hi havia al cim... i em va fer pensar en la força i caràcter de les persones que viuen i han viscut en aquest país. Si mai marxés de Catalunya segur que m'haurieu de trobar al país Vasc! Ens veiem a les fotos...

La Serrera 2009

2009-03-13T13:37:00.000-07:00

Vaig començar la temporada d'esquí de muntanya a Tignes amb el Joanet, Guilla, Capdevila i cia. Tenia ganes de calçar-me els esquís aviat i si em posava prou valent fer alguna de les curses d'esquí de muntanya que alguns anys enrera ja havia fet... Total que al final entre una cosa i una altra i, malgrat que vaig començar molt bé, de curses res! Hi ha moments en la vida de les persones que el que menys un necessita és sentir-se forçat a res, i fer metres i més metres se'm feia una muntanya (i mai més ben dit).

Però una tarda el Guilla fent un cafè va instruir-me (jo li vaig demanar eh) en quan i com fer aquests metres de desnivell, i dies després el Joanet m'apuntava a una cursa mentre em deia: si després no hi vas cap problema! Doncs res que entre un i l'altre cap a la Serrera...

La travessa de la Serrera la vaig fer ja fa uns anys quan encara les neus permetien sortir de la vall de Ransol per pujar fins el cim de la Serrera i acabar baixant al refugi de Sorteny... quins temps!

Aquest any, i degut a les recents nevades i posteriors ventades, la organització va decidir canviar el recorregut i realitzar-lo a tocar de l'estació d'esquí de Soldeu on els metres estaven assegurats.

Vaig pujar amb el Jordi i allà ens vam trobar una bona colla d'Andorrans. Inicialment havíem dit de fer-la plegats, però com sempre passa en aquestes ocasions "donde dije digo digo Diego" i al final marica l'últim... que per cert aquest any no vaig ser jo jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )

Riures al Pic de Fontblanca

2009-03-04T04:25:00.000-08:00

Hi ha sortides que estan bé per l'activitat en si, però anant amb aquesta colla d'Andorra l'activitat és el de menys... els riures estan assegurats sent-hi presents el Paco i el Country... aquest últim també conegut com a Cobra.

Vam quedar a la granja d'Ordino i aquest cop n'hi va haver que van arribar més tard que jo i el Jordi (extrany però cert). Andorra estava amb un risc d'allaus 4 sobre 5 ... doncs el millor que podiem anar a fer era Fontblanca. Per als que no ho coneixeu és un cim de vaques que hi ha a la dreta pujant a l'estació d'Ordino- Arcalís... ara fora bromes, sort que aquesta colla són del pais i saben el que fan que sinó acabem tirant avall cap a casa a dinar.

Vam deixar les furgos abans del pont que creua el riu de Tristaina i vam adreçar-nos en direcció nord-est cap a la vall del Comís Vell. Vam pujar pel bosc i amb tendència a la dreta per anar a buscar la zona més protegida fins a trobar la zona anomenada Coma de Varilles sota la Portella de Rialb. Penso que mai havia fet esquí de muntanya amb tanta neu, com sortissis de la traça antiga que s'havia endurit pels canvis de temperatura, eres pell! Va ser qüestió de posar davant al magestuós Guixo i amb la seva capacitat de tracció ens va treure les castanyes del foc (l'amplada de les espatules l'ajudaven eh).

Vam seguir pujant entre aquests dos punts i en direcció nord, per anar a busar l'aresta que ens duria al Pic de Fontblanca... dic duria perquè al final entre una cosa i una altra ens vam quedar aquí sense fer cim. Un altre dia serà. El Fontblanca, a no ser que algún constructor visionari hi faci de les seves, seguirà allà per molt de temps.

Com sempre hi va haver de tot, i clar també frases que ens van fer riure de valent. Com he començat explicant al principi de l'escrit n'hi a haver dos que hi van tenir molt a veure...

Us poso en situació:

Pendent mooooolt pronunciada i una mica exposada que haviem de creuar flanquejant, doncs ens separem i la passem d'un en un sense perdre'ns de vista, i el Country (alias Cobra) diu: Paaaaaaaco por aquí hay que pasar? Yo te espero en el coche! Evidentment el Paco que el coneix no li va fer ni pu... cas.

I la millor del dia, i després de que el Country arribés esgotat després de lluitar de valent amb una pendent gelada, que el Paco li diu: Cobra tu tendrias que ir mejor que nosotros que vas con tres patas... No faré cap comentari sobre el contingut de la frase... jua, jua, jua!

La baixada va ser millor del que ens pensavem fins a arribar a la zona de bosc... després a fer esquí "evasión". Només us diré que el Joanet va ser l'únic que no va caure en tota la baixada, la resta vam anar per terra en més de .... bé, moltes ocasions. Ens veiem a les fotos ; )

Cascada Amagada a Boi

2009-02-14T08:40:00.000-08:00

Vaig una mica a des hora... ja ni me’n recordo quan vam anar a Boí. El que no se m’oblidarà en molt de temps va ser tot el que va succeir aquell dia, els que van ser allà ja sabran de que parlo...

Ens vam adreçar dues cordades, el Xavi i jo representant als mortals i el Lion i el Yeti una versió més alpina... bé, molt més alpina!

Al arribar a la presa ens vam trobar una altre cordada de tres que s’adreçava a fer l'Antàrtic.., poc es devien pensar que acabarien la jornada com ho van fer!

Vam sortir en direcció a les cascades amb un vent que feia esgarrifar. Els alpinistes aviat van deixar el camí per començar a pujar en direcció a l'Islandis. El Xavi i jo vam seguir caminant per anar a trobar la cascada Amagada, una recomanació del Yeti que va valdre molt la pena.

Al arribar a l’alçada de la cordada de l'Antàrtic vam començar a veure que les coses no anaven del tot bé. El primer de la cordada desapareixia en meitat del llarg de gel colgat per les purgues de neu que li queien a sobre, quan la neu li ho permetia seguia picant i amunt.

Aviat vam trobar la cascada Amagada, l'orientació del Xavi és molt bona...la pega que té és que li costa decidir-se per les coses... Anant amb mi però, no cal pensar-s’ho gaire: puges tu primer!

Tot va començar llavors a peu de cascada. Rebem una trucada de l’Alfons que ens diu que al lloro que els ha caigut un allau i que han marxat per potes de l'Islandis... joder! I nosaltres encara per començar!

L'Amagada està ressenyada amb només un llarg, nosaltres i aprofitant uns pitons que havia deixat l’Oscar, vam fer- la en dos llargs. El Xavi el primer i jo el segon. Estava sense picar i segons el Yeti de 3+... a mi ja m’ho va semblar... ma deeeeeeeeu!

Total que els alpinistes no n’havien tingut prou amb l’allau que vénen a fer-nos companyia on érem nosaltres. Sempre dóna confiança tenir-los per allà. Va ser llavors quan ens van explicar que a la cordada de l'Antàrtic també els havia sorprès un allau i que un d’ells havia rebut de valent a la cara. Sort que encara no va ser res! Ens veiem a les fotos...

Mitja marató amb esquís a la Vall d'Incles

2009-02-04T13:09:00.000-08:00

Segur que no entendreu res amb aquest títol... mitja marató amb esquís? La veritat és que mai havia fet més de 20 quilòmetres amb esquís i 1400 metres de desnivell, sempre hi ha una primera vegada i més en una sortida de pocafeines! El nom de "pocafeines" és una creació d'en Jordi Ballesté. La definició és prou senzilla i no cal explicar-la que després tot se sap... El que molts, encara ara, i després d'anys de conèixer-lo no sabem és de que treballa ell jua, jua, jua!

Com sovint passa en aquestes sortides, n'hi ha que són papes (sempre tenen pressa) i els que no ho som i tenim tot el temps del món. I així ens va sentar el ritme de la sortideta al Xavi, Nacho i a mi. Vam quedar cuits com el pa... en sé d'un que al arribar a la furgo va "dipositar-se" a terra fins que vam decidir marxar, t'has recuperat Antoniu?

Vam sortir (després de fer el cafè a petició meva) de l'inici de la Vall d'Incles en direcció nord est per anar a trobar un petit pont que ens permetria començar a pujar pel Serrat de l'Orri i en direcció a la Tossa d'Incles. S'ha de dir que el Sergi i el Xavi van fer feina de debò obrint una traça en neu fonda que feia esfereir, gairebé dues hores de neu mal parida.

Un cop dalt de la Tossa vam llençar-nos pala avall pel Pas de Vaques per anar a parar a l'Estany de Baix, un cop aquí tornem a posar pells i amunt. Vam passar a tocar de l'Estany de les Canals Roges i en direcció al coll que hi ha a la dreta de la Tossa del Cap de Siscaró. Un cop en aquest coll el Sergi i la Roser van haver de marxar cames ajudeu-me per anar a buscar en Bernat, és el que té ser papes ;) En aquest coll el Xavi i jo ens vam retirar i només van arribar al cim del Pic de la Cabaneta en Nacho (és un dièsel incombustible) i el Jordi (aquest és el rei dels pocafeines).

De la baixada no diré gaire cosa, només que hi havia massa, massa, massa neu... Vam fer-la passant a tocar del refugi del Siscaró, pont de la Baladosa i la llaaaaaarga Vall d'Incles fins arribar a la furgo. Al final més de vint quilòmetres de pells (ho deia el GPS d'en Jordi), 1400 metres de desnivell i gairebé cinc horetes de d'activitat. Ens veiem a les fotos...

Padró dels quatre batlles o Pic dels renecs

2009-01-28T12:41:00.000-08:00

Fa ja dies que vam fer aquesta sortideta. Que sí, que no... però al final ens hi vam posar. A uns ens va agradar més que a d'altres... i això que és el cim preferit d'en Pere de Nargó

Aquest cim està situat al cap damunt de l'estació de nòrdic que aquest any està tenint més èxit de les que hi ha a l'Alt Urgell i Cerdanya, Tuixent- La Vansa. És una activitat sense cap complicació tècnica ni grans desnivells. Així estava de domingueros que semblava més la diagonal que el Solsonès... ai, que poster em llegueix algú d'allà a baix!

Se surt de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent-La Vansa, cal seguir el tallafocs que va creuant les pistes de nòrdic, i un cop al punt més alt de l'estació entrar en un bonic i espès bosc que ens durà a un avant cim proper al Padró dels quatre batlles. Ja només ens cal baixar una mica sense treure les pells per acabar pujant els últims metres per fer cim. Des d'aquest punt, i això no és discutible, hi ha unes vistes realment boniques de veure... en Pere ho sap bé ;)

Hi ha varies combinacions per fer la baixada... i nosaltres vam triar la més lletja oi Ramonet? Fins a l'estació del Port del Compte i a tornar posar pells per fer uns metres més. Després avall, i osties, la neu, no deu estar molt bona doncs The Lion està per terra arrebossat. L'antoniu que ho veu passa a "modo" esquí "evasión", jua, jua, jua!!! Ens veiem a les fotos.

Recerca en allaus

2009-01-15T10:48:00.000-08:00

Fa uns dies i com molts d'altres ens vam aderçar amb el Ramonet a Masella, aquest dia però em va donar l'oportunitat de poder filmar el video que teniu més avall...una molt bona experiència!

Va ser el Subi, conegut per tots els amants de la muntanya per les seves incomptables i excel·lents aportacions en tot allò relacionat amb la seguretat i medicina de muntanya, que al arribar a l'estació ens va comentar que per Coma Oriola s'estaven desenvolupant unes jornades pràctiques que es fan anualment al Pirineu Català. Aquestes es desenvolupen i es centren en tot el referent a la recerca de víctimes d'allaus, i en les que els gossos tenen un paper tant important i sovint poc conegut.

En aquestes jornades hi van intervenir grups de socors del Pirineu Català, Francès i del país veí d'Andorra.

L'activitat consistia en la localització de varies víctimes en una zona delimitada a efectes de simular un allau. La recerca es feia amb gossos encinistrats a tal efecte i amb la supervisó dels seus guies, els quals donaven les indicacions pertinents a l'animal en el moment que aquest ja havia localitzat a una víctima perquè continués el seu treball fins a la localització de la totalitat de les víctimes.

En la pràctica es van poder veure varies races de gossos. El que més em va sorpendre per la seva activitat i motivació va ser un Border Collie que recentment s'ha estat formant a França i que si no tinc mal entès està treballant amb el seu guia i amo en una estació d'esquí d'Andorra.

Jo m'ho vaig passar molt bé, però en sé d'un que es desviuria per poder dedicar-s'hi amb el seu Border Collie...un gos que per cert es diu Drap!

De nou al Pedraforca

2008-12-29T04:10:00.000-08:00

Després de l’última sortideta amb la gent de Vielha vaig adonar-me que no trigaria en comprar els piolets, em va costar decidir-me... els X-Monster, els Nomic o uns Quark. Coneixent-me em pensava que caurien els Nomic però al final com vaig comprar amb seny em vaig decidir per els Quark, segur que em sobrarà piolet i podré fer més coses amb ells.

Vam adreçar-nos a la nord del Pedraforca sense saber que aquell dia allò semblaria la rambla, hi havia més de quatre cordades. Fins i tot ens vam trobar una assidu de la zona que ja és el segon any que ens vol instruir en la picada que tenen els piolets e-climb. El Gaston se’l mirava i com que ja el conec segur que devia pensar “que el garbo se demuestra andando”.

Vam començar el Xavi i jo fent Il.lusions d’Hivern on vam haver de fer una mica de cua doncs hi havia una parella d'Igualada que havien matinat més que nosaltres i s'hi havien posat abans. L’Alfons també va començar per aquesta cascada però sense fer cua... doncs anava com molts de nosaltres dormim aquelles caloroses nits d’estiu, a pelo!

Al segon llarg ens van deixar avançar-los i vam anar compartint llargs amb el Xavi, per acabar a la sempre agraïda però molt picada columna del Verdet. Mentre assegurava al Xavi i després de una horeta vaig veure com el Lion of the Pyrenees pujava com un sputnik per la via Somnis d'hivern, arriba amb el somriure característic que fa quan se sent fusfatinat...qui el coneix ja sap de que parlo. Després de les fotos a peu avall i tornem-hi!

Aquest cop triem l’itinerari anomenat cascada de l’Arbret fem el primer ressalt com quan dormim les nits caloroses d’estiu...uns amb més convenciment que d’altres. De nou el Xavi i jo ens encordem plegats i ell lliure com un ocell, a aquest noi no li agraden els lligams... Aquesta via té un segon llarg més difícil que l’anterior però igual de disfrutona. Els piolets nous m’han fet quedar més que bé! Ens veiem a les fotos...

Primers dies de dry tooling

2008-12-17T09:19:00.000-08:00

Vam aprofitar una de tantes visites a Pont de Suert per adreçar-nos a ... lloc on com es veu a les fotos vam gaudir de valent jugant amb els piolets!

El primer cop que vaig veure res similar va ser a Bagergue, on el David va montar un tinglado xulo de veritat, aquest noi està ben connectat!

De riures no en van faltar, el Xavi i el Ramonet se'n van fer un fart mentre montava el meu primer M4. Vaig treure les dragoneres dels piolets (els bons ho fan no?) i amunt! Si mai us hi poseu feu-ho amb uns crampons mono punta... Al final però encadenat sense gaires problemes.

.

.

Després ens vam posar a tibar de veritat en les vies que els entesos havien montat, realment disfrutón. Això sí, vigileu que si deixes un piolet per traccionar amb l'altre aquest pot volar avall... l'Antoniu ho sap prou.

.

.

N'hi va haver un que és més puta que bonic que em va dir en l'idioma de la mare patria "Dentro de nada te veo con unos Nomic"... mira que em coneix aquest cabró eh!

.

.

Com veureu a les fotos n'hi va haver de molt agosarats... i d'altres que confonien els troncs amb les seves parelles. De res va servir dir-li al Xavi o al Gaston que era un tronc i no la Oliva ni la Tineta jua, jua, jua!!! Ens veiem a les fotos.

Canal de l'Ordiguer

2008-12-06T12:03:00.000-08:00

Recordo que tot dinant l'Alfons va començar a fer propostes de les seves: un voluntari per anar a fer la canal de l'Àliga, el Ramonet va començar a riure mentre em mirava, i jo, que a vegades sóc com sóc m'hi apunto voluntari... i mira que em van dir a la mili que voluntari enlloc, eh!

Vam sortir d'Estana "sin prisa pero sin pausa" i en tres quarts d'hora ja érem a prat de Cadí... i en tres quarts d'hora més ja estàvem al peu de la canal de l'Àliga. Gaire bé no estava...my first va voler provar-ho però estava molt just i com que el seny ens pot, vam decidir deixar-ho estar, però clar ja que hi érem no podíem marxar de buit!

Tornem a Prat de Cadí i amunt de nou per anar a trobar el peu de la canal de l'Ordiguer. La variant encara no estava formada. Un cop feta la normal i després de fer algunes fotos tornem en direcció a Prat de Cadí baixant aquest cop per la canal del Cristall!

.......

Fent aquesta vaig disfrutar més del que ho hagués fet a la de l'Àliga, que amb aquestes eines metàl.liques només m'hi entenia quan treballava al taller picant xapa. Total, sis horetes de puja i baixa... encara recordo quan em va dir tot somrient "Cabré hoy vas a hacer alpinismo".Ens veiem a les fotos!

Pic de la Carbassa

2008-11-22T07:12:00.000-08:00

El primer cop que vaig ser-hi va ser per temes de feina i amb les presses que la situació comportava... això sí tant llavors com ara amb la companyia del Lion the pyreenes.

Aquest cop ens hi vam adreçar per gaudir d'aquesta fàcil ascenció amb esquis, erem el Ramonet i els seus... o sigui que no hi havia ningú dels "otros"!

Va caler anar amb el cotxe per la pista que passa per el bosc de Meranges i va fins a la zona coneguda com a Roca Escorxada, on poc abans ja ens varem calçar els esquis. En aquest punt varem fer fa temps aquestes fotos encuriosits per les incripcions que en una de les roques hi varem trobar. Vam consultar a un entès d'aquests temes i ens va comentar que res de res... nosaltres que pensavem que estavem davant d'una creu dels Templers!

.

.

Ens vam posar en marxa seguint una pista de desbrossar que passa per el bosc de Pla de Matons, on aniriem pujant en direcció nord i fins al Turó de Clots. Ja en aquest punt i després de fer unes fotos més tant sols ens quedava superar els ultims metres per assolir el cim de la Carbassa.

.

.

Vam riure, un que no diré ens va posar al dia de Ventdelplà i ens vam fotre alguna galeta que altre fins a arribar al cotxe... ens veiem a les fotos!

Per als nostàlgics...

2008-11-14T10:52:00.000-08:00

Gaston Rebuffat i Emilio Comici... aquests són noms que hem sentit en un moment o altre tots aquells que a banda de gaudir de les activitats a la muntanya també ho fem llegint la seva literatura.

Vaig fullejar per primera vegada alguna cosa d'en Gaston Rebuffat a la ja malauradament tancada llibreria La Pleta de Barcelona. Aquest personatge Francès revoluciona entre els anys 40 i 50 juntament amb d'altres escaladors les tècniques de l'alpinisme. Als 25 anys ja forma part de la Companyia de Guies de Chamonix. Destaquen les seves ascensions a l'Espolon Walker de les Jorasses, la Nord del mític Eiger, al Drú i Cervino. Asensió que s'exposa al vídeo. Mor als 64 anys d'edat de mort natural.

De n'Emilio Comici no n'havia sentit a parlar fins que vaig veure aquest vídeo. Arran d'això, i mogut per la curiositat i admiració vaig buscar i ... És tractà d'un personatge més recent que en Rebuffat. Aquest és original d'Itàlia amb una visió d'escalada especial que incidia molt en la vessant estètica i del moviment. Destaquen les seves asensions a Dolomites i el sistema de ràpel que porta el seu nom, una variant del conegut sistema Dülfer. Aquest va morir als 39 anys d'edat mentre realitzava un ràpel amb el seu sistema en una escola d'escalada.

Vaig trobar la sorpresa... van ser com molts d'altres, uns avançats dels seus temps. Gaudiu-ne!

Primers metres a la Tossa d'Alp

2008-11-12T11:36:00.000-08:00

A Tignes ja parlàvem de si al tornar trobaríem la neu per les nostres muntanyes, i ha estat així hem fet els primers metres i les primeres conversions de casa nostra a Masella.

És curiós com al trobar-te de nou amb la neu també ho fas amb d'altres persones que a l'estiu no veus tant... l'Albert del Niu, l' Imma, l'Enric Nadal, el Miquel de G-DOS i molts d'altres que saps que hi són doncs els seus vehicles al pàrquing els delaten!

Aquest any les tardes de dijous ja que la Laia té festa, les dedicarem a disfrutar de la neu tot el que puguem... i també de les meves fideuàs!

..................

La tranquil.litat i la pau ha durat poc, doncs aquest cap de setmana Masella, i una mica a la desesperada (paraules d'algun treballador eh), ha obert portes. Haurem de buscar la tranquil.itat en d'altres paratges que ben segur que trobarem...

Estage a Tignes

2008-11-06T11:57:00.000-08:00

Quan recordo els dies que van precedir el viatge a Tignes i la incertesa que va acompanyar-los... mmm... no diré res que després tot se sap. L'important és que vaig poder anar-hi malgrat els malgrats!

Recordo amb molta il.lusió el primer viatge als Alps que vaig fer amb el Joanet el setembre de 2006, l'any següent van marxar el Joanet i el Guilla sols, em va ser impossible acompanyar-los!
.

Aquest any no volia perdre'm-ho i cap a Tignes! El Xavi va estar dies abans mirant-se la meteo i la veritat és que pintaven bastos... al final no va ser per tant.

El dissabte vam marxar el Joanet, el Xavi, el Gerard i jo. El Guilla i la Olga vindrien l'endemà. Cal a dir que el lloc on varem instal.lar-nos va ajudar molt el dia a dia ... lavabos i aigua calenta.

Els primers dies haviem de fer a peu els primers 700 metres fins a poder calçar-nos els esquís. Vaig fer aproximadament 5000 metres en els quatre dies que vam fer pells, un dels dies vam fer esquí de fons que a 3000 metres ja vam aprofitar prou!

Les tardes eren realment profitoses ... piscina (amb tubogans eh), wellness i més wellness i més...
Algun vespre vam amanir-lo amb alguna pizza amb conexió wifi... riures, anècdotes i frases que quedaran en el record... ens veiem a les fotos!

Avenc en algun lloc de la vall de Boi

2008-11-02T03:36:00.000-08:00

Malgrat això dels forats no sigui sant de la meva devoció, quan aquests estan en entorns com aquest i la companyia s'ho val tot és una altre cosa...

Cal a dir que hi ha a la zona una regulació especifica pel que fa a la realització d'activitats ludico/esportives que cal respectar si no tens una autorització especifica per a la realització d'aquestes.

La precarietat dels equipaments es fa palesa aviat... després de des grimpar pels blocs de l'entrada trobem la primera instal.lació, un únic spit ben rovellat d'on es realitza el primer ràpel en la foscor... sort del carbur!

Seguim avall des grimpant per arribar al segon ràpel, el qual es reforça amb un pont de roca, doncs la instal.lació existent de cordinos és prou precària... aquest ràpel ens durà a uns sala que resseguirem fins al tercer ràpel.

....

Aquest tercer i ultim ràpel es en un pou vertical amb un merlet que també va caler reforçar, un cop realitzat ens trobarem en la gran sala on s'hi pot arribar també triant altres itineraris.

En aquesta sala ens trobem de nou amb el curs d'aigua que havíem deixat a l'entrada de l'avenc, i ja només cal seguir-lo per passos estrets i creuar una curta gatera per arribar a la ultima sala de la cova. En aquest punt un se n'adona de la capacitat d'erosió que té l'aigua en l'entorn per la quantitat de llastres despreses dels sostre. Fem alguna foto més i sortim per trobar-nos amb les magnifiques vistes de l'entorn.

Ha estat prou interessant, mai passaràs un dia sense aprendre una cosa nova... el Loren i el Yeti són uns pous de saviesa!

Bloc a Cubells

2008-09-24T14:54:00.000-07:00

Fa ja uns dies i moguts per la baixada de temperatures el Ramonet i jo vam decidir apropar-nos a la zona de bloc de Cubells, sens e ressenyes i amb la única intenció de tastar l'arenisca d'aquestes contrades... com sempre va valdre la pena!

Els caos de blocs els trobem passats cinc quilòmetres de la població de Cubells (Noguera), i en direcció a Balaguer. Aquests són ben visibles al costat dret de la carretera i s'hi accedeix per uns camps que segons l'època de l'any poden no estar segats, i cal respectar.

La qualitat de la pedra és bona, no obstant segur que a l'hivern els romos serien més agraïts, vaja que costava quedar-s'hi! Vam començar escalfant amb uns blocs curts però amb passos tècnics de peus, per acabar amb el que vam gaudir més... els llençaments a una i dos mans, mireu les seqüències de fotos del Ramonet!

Les ressenyes estan publicades amb format pdf al blog del Ferran Guerrero però malgrat es puguin descarregar costa de veure res. Sembla que aquestes són d'alguna revista especialitzada.

Per a aquells que allà on caguen deixen la merda, penseu en els altres i seguiu tibant però sense matalassos vells abandonats a la seva sort. Caldria ser més curós amb l'entorn per, amb el temps, poder seguir gaudint-ne..

Pedres de Cadí

2008-09-13T11:41:00.000-07:00

El passat 30 d'agost la Laia i jo juntament amb un bon grapat de tupedalins i tupedalines, vam adreçar-nos als majestuosos peus del Cadí, ens donarien aquestes contrades cap satisfacció més a banda de gaudir del paisatge... Part d'aquesta ruta l'havia fet ja fa uns anys amb la Rosó, el Xavi Grané i el Jordi Farré... alguns però no ho recorden, deu ser la paternitat!

Vam començar a pedalar des del pont de la Palanca a les nou del matí, com sempre vam arribar ben just. Ens vam adreçar a Artedó per la carretera asfaltada que hi puja. Poc abans d'arribar-hi trencariem a la dreta per una pista de terra en direcció al Coll de Vanses. Va ser una ascensió per asfalt que a una que jo em se li va semblar un dels ports de categoria especial dels que es corren al Tour de França...

Pedalant per la pista de terra que passa pel bosc de Bentanacs tot va agafar un altre caire. Calia relaxar les cames i començar amb les fotografies i relacions socials, no és això part de l'encant que tenen aquestes sortides?
Un cop al Coll de Vanses i després d'una bonica ascensió, ens trobem amb les pistes que van en direcció a la collada de Lletó passant sota el Tossal de Lletó , i la que tancada per una barrera del Parc Natural s'adreça a la Molina de Lletó o si ens hi enfilem més amunt a Pedres de Cadí. Aquesta seria la pista que seguiriem nosaltres després de reposar forces i fer-la petar una estona.

Uns quilòmetres després de passar la tanca del Parc Natural, ens trobem a l'esquerra amb la pista que s'adreça a la molt anomenada Molina de Lletó pels avistaments d'una óssa i els seus dos cadells... l'Eva devia voler tornar-hi doncs va tirar avall seguida per algun altre tupedalí també força despistat!

Va caldre pujar encara una mica més, fins a arribar per sobre dels 1900 metres lloc on ens esperava l'aigua fresca d'una font propera i la foto oficial de grup. La Rosó va aprofitar per explicar-nos en l'esmentada font el lligam que hi havia entre les flors d'aquesta vessant del Cadí i les empreses de suavitzants...

Un cop a dalt de tot i per sota el Coll de Pradell, ja només calia deixar-se anar per la pista de Sant Salvador fins a arribar a la carretera que puja a Tuixén i a tocar del mirador de la Trava. I ja per asfalt vam tirar avall fins a passat el Ges, on els coneixedors de la zona ens van deleitar amb un magnífic descens per unes trialeres que van dur-nos fins a les rodalies de la carretera de Cerc, i poc després la Seu.... sense veure l'ós però satisfets pel viscut!

Pedals de vi al Priorat

2008-06-24T08:25:00.000-07:00

Fins a les orelles de vi anaven els que van fer l’escrit d’aquesta pedalada al Vertex... “com pot ser que encara no arribem si portem deu quilometres més del que marca la ruta” (aquesta va ser una de les frases que més vam dir el primer dia)...però calia arribar abans que es fes fosc...

El Xavi i en Pere ... fruita lleig! ..........Res a dir, això es ben sabut...

Vaig trobar aquesta pedalada en un dels últims Vertex, animat pel que els autors exposaven vam decidir juntament amb el Xavi i l’Alfons escapar-nos cap al Priorat quan la feina ens ho permetés. I així va ser que amb la companyia d’en Pere vam marxar cap a Morera de Montsant, l’Alfons i cia ho farien un dia després.

Jo creuo i el Pere marxa... ...............Les besties per la trialera de el Lloar

De l’itinerari cal dir que no està marcat i que ens va caldre fer mans i mànigues per poder dur el collage de mapes que el nostre guia l’ Antoniu va preparar curosament. Ens va caldre un 1:50000 del Priorat, un 1:20000 de la Serra de Prades i l’1:20000 de la Serra de Lleberia, i potser algun d’altre que ara no recordo! Pels que penseu que ens hagués estat més fàcil anar-hi amb els tracks de la ruta que parla el Vertex, dir-vos que aquests fan referència a terres Gironines...

Patrocinador oficial de l'activitat ! ......Aquest padrí no va entendre res!

El primer dia vam començar a pedalar tard, massa tard. Hem d’entendre que els que tenen fills tenen unes obligacions que a vegades els fan no arribar a l’hora... (el Pere i jo no t’ho tenim en compte Antoniu!) Total 76 quilòmetres i 9 horetes de btt... al arribar a un quart de deu a Falset se’m sentien picar les bieles!

El Pere i jo donant-li suport... .............El padrí mostrant el camí al Xavi

Sort de l’altre part del grup: la Tineta, la Gema, l’Oriol i l’Alfons que devien veure’ns la cara torta al arribar per la atenta manera amb que ens van tractar, una bona dutxa, un sopar esplèndid i un llit que ens va anar de meravella, per cert el Xavi i en Pere van voler dormir junts...

Sense GPS no és ningú, perduts! .........Sol i abandonat pedala sense rumb...

A l’endemà és va fer palès que n’hi havia que estaven més frescos que d’altres i al cap d’uns quilòmetres més d’un ho vam pagar... Vam anar plegats fins a Siurana, lloc on els més forts van decidir continuar per tal d’aprofitar el dia, els mortals vam haver de jeure una estona i menjar quelcom que ens permetés acabar els dia amb cara i ulls. Vam dinar al càmping de Siurana, records d’escalades amb gent d’Andorra, i xerrada entretinguda amb el Toni Arbonés, tot un personatge del món de l’escalada a Catalunya.

Uns a la Nargona i d'altres a Siurana .....La trista despedida...

Encara vam haver de pedalar després de Siurana fins a fer un total de 75 quilòmetres en aproximadament 8 hores de btt... potser el que ens va faltar va ser omplir els botellins de la bici amb un bon vi del Priorat, doncs la bona companyia i l’entorn idíl·lic ja hi era... Salut a tots i ens veiem a les fotos!

Un moment important a recordar! .......Ja no hi ha respecte per res!

Petites i grans bestioles

2008-06-10T06:20:00.000-07:00

Aquest vespre mentre organitzava i endreçava fotos, m’he adonat que en moltes de les activitats que faig sempre trobo un moment per immortalitzar alguna bestiola... potser hauria d’haver estat veterinari!
Totes elles acompanyen moments importants, moments que han esdevingut curiositat, sorpresa, emoció, tendresa i riures!
La trobada amb la salamandra em va fer molta il·lusió donat que va anar acompanyada d’interessants explicacions d’un entès en la matèria.
La papallona la vaig trobar a terra extasiada, potser acabava de tenir un encontre amorós amb ella mateixa...
El vedell xuclant-li la vida a la seva mare la vaig fer mentre feia la pedals de foc, una imatge que parla per si sola.
La serp la vam trobar baixant de Perles, mentre la fèiem fora de la carretera per evitar-li un ensurt vam poder veure uns dels instints més animals, el de la defensa.
I amb el que vaig riure de debò va ser amb el bou desganat, creieu-me quan us dic que no va treure el cap del menjador abans ni després de fer la fotografia, de fet potser encara hi és...
Cal aprendre a gaudir de totes aquestes bestioles, mentre mirem els altres éssers que ens envolten deixem de mirar-nos el nostre melic...

Curiositats per als que gaudiu de les furgos

2008-05-28T08:52:00.000-07:00

Sovint ens movem per la complexa xarxa que representa internet amb més o menys interès, moguts per la curiositat i amb el desig i la necessitat que té l’ésser humà de ser sorprès... i fa uns dies vaig topar-me amb una pàgina que em va sorprendre... furgovw

Els humans tendim a trobar nexes d’unió entre nosaltres per tal de sentir-nos part d’alguna cosa... pot ser un esport, afició a la lectura, el col·leccionar quelcom d’estrany que als demés ens pot costar d’entendre, o un vehicle...

Desconec si hi ha algun club que veneri el Seat 127 o li caigui la baba mirant-se el seu Ford Fiesta... si que passa amb algun dels mítics vehicles de la marca Volkswagen. Malgrat el VW Escarbat ha estat venerat i personatge en alguna pel·lícula (coneguda per aquells que ja en tenim més de trenta), el vehicle estrella per als membres d’aquest foro, del qual ja en sóc soci, és i serà la furgoneta VW. Es igual que et desplacis amb una T1 o que hagis hagut d’ampliar la hipoteca per a comprar-te una California T5, el que realment conta és que pots compartir, aprendre, gaudir i a moments flipar amb les capacitats que tenen alguns membres d’aquest foro per crear, un deu per a molts d’ells!

Com a mi em passaria si algú em parles de col·leccionar o desviurés pels sobres de sucre o xapes de cola, potser no entendreu el perquè... vaig trobar la sorpresa, i això ha estat l’important...

1º Open Traça Muga

2008-03-24T08:15:00.000-07:00

Esquí Alpinisme

El passat diumenge 9 de març es va celebrar a l'estació d'esquí nòrdic d'Aransa (Cerdanya), el primer Open d'Esquí Alpinisme Traça Muga. Aquest va estar organitzat d'una forma curosa i amb molta il·lusió per la Unió Excursionista Urgellenca

Les condicions meteorològiques dels dies anteriors a la cursa feien preveure el pitjor per les males condicions de la neu, però unes moderades però benvingudes nevades van permetre que la prova es realitzés malgrat els inconvenients que van anar sortint...

Amb ganes d'assistir i donar el nostre suport el Xavi i jo vam decidir pocs dies abans córrer junts, ens haviem pres el pols a Certascan dies abans i l'ocasió s'ho valia.

El recorregut va ser de 850 metres positius que vam recorrer majoritariament pels boscos d'Aransa fins fer un tram de pista de fons que ens va dur al Coll de la Pera, lloc on novament vam entrar al bosc per adreçar-nos a una bonica canal que ens deixar sota el pic del Coll de la Barra, on després de fer cim baixavem en direcció a Pollineres i ... després de patinar una mica i tornar a posar pells arribavem de nou al Coll de la Pera i ja només quedava pista per a l'arribada... bé, pista i pedres!!!

Malgrat que el mateix dia se celebrava a Núria el ralli del CEC, a la prova hi van assistir parelles prou valentes com per assegurar una lluita que va fer quedar palesa des d'un principi la primera i segona posició, però que va estar prou disputada per als 3r i 4ts classificats fins als minuts finals de la cursa...

Consulta de resultats a la pàgina de la feec

Gel al Pedraforca

2008-02-16T07:05:00.000-08:00

Columna del Verdet

Amb ganes d’aprofitar el poc que deixarà aquest anticicló que fa dies que ens acompanya, l’Alfons els Xavi’s i jo vàrem decidir apropar-nos a la majestuosa cara nord del Pedra per tal d’escalar dos dels itineraris més repetits de la zona: Somni d’Il.lusions i Il.lusions d’hivern. En aquests dos torrents i si les baixes temperatures de l’hivern ho permeten, es formen diferents ressalts de glaç amb una dificultat que no supera el IIIº grau i d’un desnivell aproximat de 150 metres, però que permet als mortals gaudir d’una escalada distreta, divertida i molt recomanable per a tots aquells que gaudeixen del glaç i la muntanya.

Després d’acabar el primer itinerari vaig tenir la grata sorpresa de veure per primer cop la molt anomenada columna del Verdet, 15 metres de gel i d’una dificultat de IIIº, aquesta estava prou formada com per considerar-la el regal del dia... o a mi m’ho va semblar.

Hi ha dies, i aquest va ser un d’aquests, que es recorden pel viscut... molts riures, superació, fotos i bona companyia!

Narieda amb express!

2007-10-18T05:48:00.000-07:00

Via No ho se tio! 85 metres 6a/6a/6c+ (6c obligat)

El passat mes de setembre i després d'adonar-nos que amb la calor que feia tant sols ens podíem adreçar a la fresca de la cara oest de Narieda, el Xavi i jo vàrem decidir-nos per aquesta via, en la que només calia dur un bon grapat de cintes express.

La via té tres llargs de bon calcari, totalment equipats amb parabolts, las reunions estan amb parabolts sense anella, aquests però anusats amb algun bageto ( en la 2ª reunió vàrem deixar un cordino nou, el que hi havia ja havia suportat molt de les inclemències del temps...)

El primer llarg és un 6a ben posat de més de 30 metres, discorre per una placa exel.lent i tècnica, però que cal mirar-se donada la seva continuïtat.

El segon llarg també de 6a, de poc menys de 25 metres, és menys exigent que el primer però amb unes bones apretades en el desplom d'entrada a la reunió.

El tercer i últim llarg de la via està de 6c+ expo a la ressenya del Luichy, malgrat els parabolts semblaven estar al seu lloc vam decidir no fer-lo, a l'esmentada ressenya parla de 6c obligat i una mica exposat...(agrairia si algú l'ha fet recentment ens comentés alguna cosa al respecte).

Amb el Xavi parlàvem de que estaria bé canviar les xapes dels parabolts de les reunions i posar-les amb anelles donat que s'ha de rapelar per la mateixa via. Siau i a tibar-li!

Coll de Nargó

2007-09-06T06:15:00.000-07:00

Sector Uriundu

Va ser amb el Ramonet amb qui vaig estar per primer cop al sector, era quan els accessos, vegetació i alguna llastra que altre feia difícil preveure que amb el temps, ganes i molta il·lusió allà hi podríem equipar les vuit vies de les que avui dia alguns ja n’hem pogut gaudir.
Es tracta d’un sector orientat al sud-est amb vuit vies d’entre 14-16 metres d’alçada i un grau que va del 5b al 6b+, equipades amb parabolts i reunions amb anella, les assegurances de les vies van entre 6 i 7 seguros per via. Vàrem equipar-les amb la intenció d’evitar convertir el sector en una agència de viatges amb grans excursions... és un sector apte per a prudents!
Cal agrair la col·laboració de l’Alfons en l’equipament d’una de les vies (Irina mon Amour) i la del Xavi per les valiosissimes tasques de neteja fetes en companyia del seu inseparable xerrac.
Per accedir-hi es pot fer a peu des de Coll Piquer tot seguint la Paret del Grau en direcció al Sector Tranquil i en aproximadament vint minuts hi serem, aconsellable si mai heu estat sota aquesta majestuosa paret ni al Sector Tranquil, aquest últim encara pot donar molt de si... I pels que disposeu de vehicle tot terreny, cal agafar la pista que dur a Montanisell i deixar-lo després del coll en una petita zona per aparcar que es troba a l’esquerra d’aquesta. Ja tant sols ens cal seguir a peu pel corriol sense deixar les marques grogues i fites i en cinc minuts serem al sector.

Alps 2007

2007-08-02T11:13:00.000-07:00

Aquest any i amb unes altres il.lusions varem decidir marxar als Alps, amb la intenció de escalar, caminar i estar presents en la darrera prova de la Copa del món d'escalada de dificultat que se celebrava a Chamonix la primera quinzena de juliol, i allà hi vam ser!

Havia vist temps enrere d'altres competicions d'escalada de caire nacional, aquest cop però varem aixecar-nos en més d'una ocasió de la cadira, va ser brutal! Els millors escaladors i escaladores a nivell mundial interpretant, visualitzant i solucionant passos i moviments en un mur de resina que feia por de veure... Impressionant actuació dels escaladors catalans i bascos!

I a l'endemà i moguts per les ganes varem fer els nostres primers metres de vertical per l'escola de Les Gaillands (Chamonix), molt d'ambient i calor, massa calor!

Dies després i com a una grata sorpresa varem trobar-nos a Serre Chevalier (Ecrins) uns amics amb els que ja havíem coincidit a la compe de Chamonix... "Que feu aquí, que veniu a la compe?" Doncs si sense saber-ho la Laia i jo estàvem el dia i al lloc on se celebra una de les proves més important d'escalada a nivell mundial, el Master de Serre Chevalier!

L'endemà al Master una final passada per aigua que va obligar a la organització a suspendre la prova i modificar les regles d'aquesta, passaven de una via treballada durant el dia i una a vista, a jugar-s'ho tot en una final a vista l'endemà al migdia. I així va ser l'endemà es resolia la final de Serre Chevalier amb el resultat de un català el primer i una segona posició per un basc. Si Chamonix va ser un espectacle a Serre Chevalier varem flipar! Salut!

Curs entrenament escalada esportiva

2007-07-07T13:29:00.000-07:00

A finals de juny es va celebrar a la Sala Climbat de Bcn el primer curs d'entrenament d'escalada esportiva organitzat per la EEAM, amb la intenció d'apropar al col·lectiu d'escaladors la possibilitat de formar-se en el complex mon dels plans d'entrenament. L'encarregat de impartir el curs va ser David Macià, escalador llicenciat en INEF i conegut per tothom per ser l'entrenador personal d'escaladors i escaladores de renom en el mon de l'escalada esportiva.
Amb el desig de conèixer més sobre el tema i un cop havia engrescat al Guilla vam inscriure'ns plegats, cadascú mogut per les seves inquietuds i realitats, una manera més d'assolir els objectius desitjats...
Ens va sorprendre al arribar a la sala que dels onze cursetistes tant sols en fóssim tres de catalans! La resta eren de llocs diversos de la geografia espanyola, un andalús, dos murcians, tres de madrilenys, un manyo i de l'altre no me n'en recordo! A títol personal i sense cap interès particular aconsello a qui se senti atret per l'escalada esportiva i els seus mètodes d'entrenament valori la possiblitat de realitzar alguna del les futures edicions d'aquest curs, cal aprofitar els conèxements i els anys de treball de docents professionals com en David, val molt la pena!

Nou Sector d'escalada a Coll de Nargó!

2007-06-25T11:56:00.000-07:00

Per fi i després de dies de feina, calor, riures i bons moments, el Ramonet i jo hem acabat l'equipament del Sector Uriundu de Nargo. Cal agrair la col.laboració de l'Alfons en l'equipament d'una de les vies (Irina mon amour 6b), i la del Xavi especialista en neteja i treballs de jardineria varis.

En breu i quan aquest últim s'hi posi penjaré les ressenyes de les vies, accessos i demés relacionat. Siau!

Vacances Alps 2006

2006-08-15T06:08:00.000-07:00

Varen ser unes vacances comprimides, anavem amb la intenció i il.lusió de fer moltes coses... potser era massa agoserat. Varem decidir compaginar la bicicleta de carretera amb alguna ascensió a peu d'algun quatremil. Després de mirar de fer una bona combinació els dies de vacances varen quedar així:

1 Dia: Desplaçament fins a Briançon i a buscar lloc per a dormir amb la flamant furgo del Joanet!

2 Dia: Després de dormir al Coll du Lautaret agafem la bicicleta i fem el Lautaret i el Galibier, ha començat l'activitat! Per la tarda i després de dinar ens adrecem al Massis dels Ecrins i pujem caminant fins al ref. Du Glacier Blanch per sobre dels tres mil metres.

3 Dia: Ens llevem ben aviat i cap a la Dome de Niege 4015 metres, el primer tram una glaçera perdedora de nit que ens va fer depertar-nos i restar atents. Per la resta res més que caminar. L'últim tram es posa més vertical, nosaltres varem posar un cargol de glaç i el vam passar a l'ensamble. Un cop al cim il.lusió i abraçades, haviem fet tots dos el nostre primer quatremil!

Només calia baixar o ver desgrimpant per on s'havia pujat o repelant per la goulotte que hi ha just sota el coll on pots triar de fer la Dome o la Barra dels Ecrins, nosaltres vam preferir el rapel.

4 Dia: Després de llevar-nos d'un càmping aprop de Briançon, ens adrecem cap a la Vall d'Aosta, vessant Italiana dels Alps. Parem a dinar en un poble abans de agafar la cruilla que ens durà a Pont, on varem menjar la millor pizza que mai haviem provat cap dels dos, impressionant! Un cop a Pont preparem el material i cap al Ref. Emanuele II, lloc des d'on sortiriem per per el Gran Paradiso 4061 metres. Riures i anecdotes mentre caminavem i arribem al refugi. Un cop descarregades les motxilles anem a estirar les cames per reconeixer la zona de blocs que hi ha darrera del refugi i que l'endemà ens marcara el primer tram del recorregut nocturn. sopem amb una parella curiosa, una Albanesa de trenta pocs anys amb la seva parella un home Italià de més de seixanta, xarem i expilquem anecdotes tot barrejant frances, català i una mica d'italià.

5 Dia: L'endemà ens llevem i com sempre sortim els últims del refugi, la gent amb botes i nosaltres igual que haviem fet a la Dome, amb bambes fins que començavem a trobar neu, i la veritat és que va anar força bé. Malgrat el dia lleig i tapat res més que caminar i caminar. Un cop al cim el temps va anar a pitjor i tot just va donar per a quatre fotos, fred i vent de veritat a dalt del Gran Paradiso 4061 metres. A la baixada riem satisfets de que tot ha anat bé, mentre ens creuem amb altres grups, hi ha gent lluitadora de veritat. Un cop al refugi i donat que encara era força d'hora decidim fer via i tirem avall fins a la furgo, semblava que no en teniem prou! Agafem la furgo i cap a Chamonix a passar una bona tarda. Al vespre furgo i a dormir a Altberville.

6 i Últim dia: Ens llevem més furgo i a per l'últim repte, el temut Alpe d'Huez! Era questió de pendre-s'ho amb calma... Cal apretar les cames, per més que vulguis calma i amb els metres que portavem a les cames i sense un tercer plat els mortals com nosaltres haviem de apretar les dents, un cop a dalt espectacular! Fotos alguna compra i avall, quin gust tanta baixada, és llavors quan t'he n'adonés del que has pujat, quines pendents! I s'ha acabat però n'hi haurà més, tornem cap a Andorra i Montferrer ... enduent-nos moltes experiències, fotos i ja records!

Via UES 600 m 5c Ae

2006-08-02T10:27:00.000-07:00

El passat estiu, i com d'altres vegades amb la grata companyia del Xavi Grané (també conegut com Antoniu), varem anar a escalar, i també com d'altres vegades me'n recordaré d'aquell dia com tants d'altres que he escalat amb ell, aquest cop va ser per la manca d'aigua!

La Via UES és un itinerari de calcari de bona qualitat equipat amb parabolts, amb gairebé 600 metres de recorregut i quinze llargs, amb un grau obligat de 5c i Ae. Aquesta està diferenciada en dos trams i separats per una feixa, el primer més senzill i rampós i el segon on trobarem la dificultat de la via sent el 9e, 10e i 11e llargs els que presenten la possibilitat de Ae si no es vol o no es pot apurar en lliure, la resta de la via gratificant (si es porta aigua). El descens es realitza per la baixada de la ferrada Regina, caminar i caminar... eviteu en el descens de beure aigua de els tolls plens de sabaters que hi trobareu. Salut!

Via Punsola Reniu A1e 6b (màx. obligat 5º)

2006-07-12T14:07:00.000-07:00

El passat estiu i després d'un seguit d'activitats que vam començar plegats i que avui en dia encara es repeteixen el Ramonet i jo varem decidir anar a fer el Cavall Bernat a Montserrat, ell entès i coneixedor de la zona em va aconsellar fer la Punsola, una via que discorre per la cara nord d'aquest impressionant monòlit de conglomerat, anomenat arreu i conegut per tot català amant de la muntanya.

La via transcorre per la dreta de la Puigmal (un altre itinerari interessant però de dificultat superior), la Punsola està equipada íntegrament amb parabolts i algun spit, els seus 9 llargs tenen una dificultat ascendent que va des de el 3º grau i fins al 6b en la seva part més vertical, els quals poden fer-se en A0-A1. Cal destacar l'impressionant 8º llarg de 6a on l'ambient es fa present d'una forma majestuosa.

Un cop al cim fotos, riures i satisfacció per l'activitat realitzada, i com no felicitats al Ramonet per la seva tenacitat!

El ràpel es fa per la via Normal del Cavall, impressionant també el immens pitó de ferrer que hi ha en uns dels llargs d'aquesta ultima! Siau!