Amb tants dies de caminar i córrer amunt i avall, aquestes vacances tenia ganes de donar-me una mica i fer quelcom diferent... aprofitant que el Guilla, Fèlix i David volien anar a córrer la Carros de foc non-stop, vam anar a fer un tast del recorregut en un parell de dies ; )Vam començar el recorregut al refugi Josep Maria Blanc, on ens va dur en Maurici, un company del Guilla que viu a Espot. Des d’aquest refugi vam adreçar-nos en direcció al refugi la Colomina passant pel coll de Saburó, ens va rebre la Marta i la Mireia que estaven fent dissabte jejeje! Després de hidratar-nos i fer-la petar una mica vam marxar cap al refugi de l’Estany Llong. Al Llong vam agafar forces per encarar el coll de Contraix... una de les pujades bones del recorregut.
Després del coll de Contraix avall fins a arribar al Ventosa... el ritme en aquest punt havia començat a davallar una mica. Ens hi vam estar deu minuts gaudint de..., bé els que hagueu estat recentment al Ventosa ja sabreu de que us parlo!
Ja només mancava estirar-nos una mica més per arribar a la Restanca, eren les set tocades i gairebé vam sopar amb les motxilles posades. Vam gaudir de l’entorn del parc durant trenta quatre quilòmetres i vuit horetes efectives de caminar amunt i avall!
Ja només mancava estirar-nos una mica més per arribar a la Restanca, eren les set tocades i gairebé vam sopar amb les motxilles posades. Vam gaudir de l’entorn del parc durant trenta quatre quilòmetres i vuit horetes efectives de caminar amunt i avall!
.
El sopar amanit amb cerveses i el meu francès barrejat amb indi, va ser un fart de riure, però el millor estava per arribar... sort que vaig dur taps per les orelles, el Fèlix gairebé ronca tant com una bona amiga que vaig tenir quan era més jove (amb carinyo eh) jejeje!
L’endemà i donant gràcies a deu per haver agafat els taps, vam sortir en direcció a Colomers pujant de nou cap al coll de Ollacrestada (és una traducció meva de l’aranès), vaig haver de posar-me davant en la primera pujada per posar seny als primers metres de desnivell del dia, ells no en tenen. I apretant, apretant vaig posar un ritme ascendent que el Guilla va definir com de “precisió Suïssa”, encara no se que va voler dir jejeje.
L’endemà i donant gràcies a deu per haver agafat els taps, vam sortir en direcció a Colomers pujant de nou cap al coll de Ollacrestada (és una traducció meva de l’aranès), vaig haver de posar-me davant en la primera pujada per posar seny als primers metres de desnivell del dia, ells no en tenen. I apretant, apretant vaig posar un ritme ascendent que el Guilla va definir com de “precisió Suïssa”, encara no se que va voler dir jejeje.
.
Un cop a Colomers quatre fotos i cap a Saboredo, on poc abans d’arribar en vam trobar dos rucs que ens van fer sentir com a casa. Un refugi curiós i amb poques similituds amb els de la resta del parc, però amb el seu encant.
.
Vam tornar a anar cara amunt per després de passar el port de Ratera I baixar una estona arribar al refugi d’Amitges, en aquest punt em va semblar estar caminant pel camino de Santiago doncs més d’un havia tret la capelina de la motxilla per protegir-se de la pluja... buen camino, buen camino jejeje!
.
A partir d’aquest refugi vam agafar la pista que ens va dur al Mallafré, amb tota seguretat el tram més lleig del recorregut. No vam acabar el bucle per tempesta, i ens vam quedar amb el dubte de si anar al Blanc per la valleta Seca o per Monestero, i tot discutint-ne vam arribar a Espot... haviem fet de nou uns trenta quilòmetres en sis horetes de caminar amunt i avall, ens veiem a les fotos!
A partir d’aquest refugi vam agafar la pista que ens va dur al Mallafré, amb tota seguretat el tram més lleig del recorregut. No vam acabar el bucle per tempesta, i ens vam quedar amb el dubte de si anar al Blanc per la valleta Seca o per Monestero, i tot discutint-ne vam arribar a Espot... haviem fet de nou uns trenta quilòmetres en sis horetes de caminar amunt i avall, ens veiem a les fotos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada