dissabte, 14 de febrer del 2009

Cascada Amagada a Boi

Vaig una mica a des hora... ja ni me’n recordo quan vam anar a Boí. El que no se m’oblidarà en molt de temps va ser tot el que va succeir aquell dia, els que van ser allà ja sabran de que parlo...

Ens vam adreçar dues cordades, el Xavi i jo representant als mortals i el Lion i el Yeti una versió més alpina... bé, molt més alpina!

Al arribar a la presa ens vam trobar una altre cordada de tres que s’adreçava a fer l'Antàrtic.., poc es devien pensar que acabarien la jornada com ho van fer!

Vam sortir en direcció a les cascades amb un vent que feia esgarrifar. Els alpinistes aviat van deixar el camí per començar a pujar en direcció a l'Islandis. El Xavi i jo vam seguir caminant per anar a trobar la cascada Amagada, una recomanació del Yeti que va valdre molt la pena.



Al arribar a l’alçada de la cordada de l'Antàrtic vam començar a veure que les coses no anaven del tot bé. El primer de la cordada desapareixia en meitat del llarg de gel colgat per les purgues de neu que li queien a sobre, quan la neu li ho permetia seguia picant i amunt.

Aviat vam trobar la cascada Amagada, l'orientació del Xavi és molt bona...la pega que té és que li costa decidir-se per les coses... Anant amb mi però, no cal pensar-s’ho gaire: puges tu primer!

Tot va començar llavors a peu de cascada. Rebem una trucada de l’Alfons que ens diu que al lloro que els ha caigut un allau i que han marxat per potes de l'Islandis... joder! I nosaltres encara per començar!



L'Amagada està ressenyada amb només un llarg, nosaltres i aprofitant uns pitons que havia deixat l’Oscar, vam fer- la en dos llargs. El Xavi el primer i jo el segon. Estava sense picar i segons el Yeti de 3+... a mi ja m’ho va semblar... ma deeeeeeeeu!



Total que els alpinistes no n’havien tingut prou amb l’allau que vénen a fer-nos companyia on érem nosaltres. Sempre dóna confiança tenir-los per allà. Va ser llavors quan ens van explicar que a la cordada de l'Antàrtic també els havia sorprès un allau i que un d’ells havia rebut de valent a la cara. Sort que encara no va ser res! Ens veiem a les fotos...

dimecres, 4 de febrer del 2009

Mitja marató amb esquís a la Vall d'Incles

Segur que no entendreu res amb aquest títol... mitja marató amb esquís? La veritat és que mai havia fet més de 20 quilòmetres amb esquís i 1400 metres de desnivell, sempre hi ha una primera vegada i més en una sortida de pocafeines! El nom de "pocafeines" és una creació d'en Jordi Ballesté. La definició és prou senzilla i no cal explicar-la que després tot se sap... El que molts, encara ara, i després d'anys de conèixer-lo no sabem és de que treballa ell jua, jua, jua!
Com sovint passa en aquestes sortides, n'hi ha que són papes (sempre tenen pressa) i els que no ho som i tenim tot el temps del món. I així ens va sentar el ritme de la sortideta al Xavi, Nacho i a mi. Vam quedar cuits com el pa... en sé d'un que al arribar a la furgo va "dipositar-se" a terra fins que vam decidir marxar, t'has recuperat Antoniu?



Vam sortir (després de fer el cafè a petició meva) de l'inici de la Vall d'Incles en direcció nord est per anar a trobar un petit pont que ens permetria començar a pujar pel Serrat de l'Orri i en direcció a la Tossa d'Incles. S'ha de dir que el Sergi i el Xavi van fer feina de debò obrint una traça en neu fonda que feia esfereir, gairebé dues hores de neu mal parida.



Un cop dalt de la Tossa vam llençar-nos pala avall pel Pas de Vaques per anar a parar a l'Estany de Baix, un cop aquí tornem a posar pells i amunt. Vam passar a tocar de l'Estany de les Canals Roges i en direcció al coll que hi ha a la dreta de la Tossa del Cap de Siscaró. Un cop en aquest coll el Sergi i la Roser van haver de marxar cames ajudeu-me per anar a buscar en Bernat, és el que té ser papes ;) En aquest coll el Xavi i jo ens vam retirar i només van arribar al cim del Pic de la Cabaneta en Nacho (és un dièsel incombustible) i el Jordi (aquest és el rei dels pocafeines).



De la baixada no diré gaire cosa, només que hi havia massa, massa, massa neu... Vam fer-la passant a tocar del refugi del Siscaró, pont de la Baladosa i la llaaaaaarga Vall d'Incles fins arribar a la furgo. Al final més de vint quilòmetres de pells (ho deia el GPS d'en Jordi), 1400 metres de desnivell i gairebé cinc horetes de d'activitat. Ens veiem a les fotos...