divendres, 13 de març de 2009

La Serrera 2009

Vaig començar la temporada d'esquí de muntanya a Tignes amb el Joanet, Guilla, Capdevila i cia. Tenia ganes de calçar-me els esquís aviat i si em posava prou valent fer alguna de les curses d'esquí de muntanya que alguns anys enrera ja havia fet... Total que al final entre una cosa i una altra i, malgrat que vaig començar molt bé, de curses res! Hi ha moments en la vida de les persones que el que menys un necessita és sentir-se forçat a res, i fer metres i més metres se'm feia una muntanya (i mai més ben dit).

Però una tarda el Guilla fent un cafè va instruir-me (jo li vaig demanar eh) en quan i com fer aquests metres de desnivell, i dies després el Joanet m'apuntava a una cursa mentre em deia: si després no hi vas cap problema! Doncs res que entre un i l'altre cap a la Serrera...



La travessa de la Serrera la vaig fer ja fa uns anys quan encara les neus permetien sortir de la vall de Ransol per pujar fins el cim de la Serrera i acabar baixant al refugi de Sorteny... quins temps!
Aquest any, i degut a les recents nevades i posteriors ventades, la organització va decidir canviar el recorregut i realitzar-lo a tocar de l'estació d'esquí de Soldeu on els metres estaven assegurats.



Vaig pujar amb el Jordi i allà ens vam trobar una bona colla d'Andorrans. Inicialment havíem dit de fer-la plegats, però com sempre passa en aquestes ocasions "donde dije digo digo Diego" i al final marica l'últim... que per cert aquest any no vaig ser jo jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )

dimecres, 4 de març de 2009

Riures al Pic de Fontblanca

Hi ha sortides que estan bé per l'activitat en si, però anant amb aquesta colla d'Andorra l'activitat és el de menys... els riures estan assegurats sent-hi presents el Paco i el Country... aquest últim també conegut com a Cobra.

Vam quedar a la granja d'Ordino i aquest cop n'hi va haver que van arribar més tard que jo i el Jordi (extrany però cert). Andorra estava amb un risc d'allaus 4 sobre 5 ... doncs el millor que podiem anar a fer era Fontblanca. Per als que no ho coneixeu és un cim de vaques que hi ha a la dreta pujant a l'estació d'Ordino- Arcalís... ara fora bromes, sort que aquesta colla són del pais i saben el que fan que sinó acabem tirant avall cap a casa a dinar.



Vam deixar les furgos abans del pont que creua el riu de Tristaina i vam adreçar-nos en direcció nord-est cap a la vall del Comís Vell. Vam pujar pel bosc i amb tendència a la dreta per anar a buscar la zona més protegida fins a trobar la zona anomenada Coma de Varilles sota la Portella de Rialb. Penso que mai havia fet esquí de muntanya amb tanta neu, com sortissis de la traça antiga que s'havia endurit pels canvis de temperatura, eres pell! Va ser qüestió de posar davant al magestuós Guixo i amb la seva capacitat de tracció ens va treure les castanyes del foc (l'amplada de les espatules l'ajudaven eh).



Vam seguir pujant entre aquests dos punts i en direcció nord, per anar a busar l'aresta que ens duria al Pic de Fontblanca... dic duria perquè al final entre una cosa i una altra ens vam quedar aquí sense fer cim. Un altre dia serà. El Fontblanca, a no ser que algún constructor visionari hi faci de les seves, seguirà allà per molt de temps.



Com sempre hi va haver de tot, i clar també frases que ens van fer riure de valent. Com he començat explicant al principi de l'escrit n'hi a haver dos que hi van tenir molt a veure...

Us poso en situació:

Pendent mooooolt pronunciada i una mica exposada que haviem de creuar flanquejant, doncs ens separem i la passem d'un en un sense perdre'ns de vista, i el Country (alias Cobra) diu: Paaaaaaaco por aquí hay que pasar? Yo te espero en el coche! Evidentment el Paco que el coneix no li va fer ni pu... cas.

I la millor del dia, i després de que el Country arribés esgotat després de lluitar de valent amb una pendent gelada, que el Paco li diu: Cobra tu tendrias que ir mejor que nosotros que vas con tres patas... No faré cap comentari sobre el contingut de la frase... jua, jua, jua!



La baixada va ser millor del que ens pensavem fins a arribar a la zona de bosc... després a fer esquí "evasión". Només us diré que el Joanet va ser l'únic que no va caure en tota la baixada, la resta vam anar per terra en més de .... bé, moltes ocasions. Ens veiem a les fotos ; )