divendres, 28 de maig de 2010

Vertical Quiri 2010

El primer cop que vaig sentir parlar del Sant Quiri va ser de la ma d’un company de feina i bon amic de Vallfogona de Balaguer, salutacions Jordi! Em va semblar curiós pensar que allà a dalt hi podia haver una ermita… crec recordar que anualment s’hi celebra una trobada on hi assisteix la gent del país.

Amb el temps, i per la difusió que en va fer el Pedrito, s’hi va començar a pujar des de Noves de Segre. El boca a boca va fer la pujada a l’ermita de 900 metres de desnivell, una molt bona alternativa a altres recorreguts similars, com podien ser el tallafocs, el corriol de Vilanova de Banat o la pujada a la Freita.
.
Dissabte passat s’hi va celebrar la vertical Quiri. Una cronoescalada a peu que s’engloba amb la resta de proves que se celebren dintre de l’Escanyabocs- Grifone Challenge, i que organitza la Unió Excursionista Urgellenca (UEU).


.
En aquesta edició, donat que es van superar les 250 inscripcions, la sortida es va variar uns metres per afavorir que la gent arribés més estirada a l’entrada del corriol. Com cada any es va donar primer la sortida a les noies (que agafa-les a algunes…) i minuts després als nois.


.
Aquest any els temps en general van ser més elevats que els d’edicions anteriors, potser per l’estat del terra o la calor, qui sap. El que està clar és que tothom va posar totes les marxes que va poder i més... fins i tot, podreu veure en les fotos com el meu bon amic en Guilla donava les gràcies a déu per haver arribat, resant de genolls davant de la creu del Sant Quiri, us ho demanem senyor ; )


.
Felicitats als organitzadors, a tots els que vau córrer, als fotògrafs improvisats i a tota la gent que ens encoratjava fins a fer-nos trotar en els últims metres!

dijous, 27 de maig de 2010

Corriols per Calvinyà i Castellbó

Per sortir a córrer per la Seu d’Urgell tenim moltes alternatives, però n’hi ha dues que m’agraden especialment.

La primera ens duu a Calvinyà sortint del costat del cuartel de la Guardia Civil i pujant en direcció al pla de les Forques, aquest fa un bucle que és una molt bona alternativa a la pujada a la casa de la Mel que surt des del barri de Sant Antoni. Tota aquesta zona, i per le activitats que els militars de l’època hi feien, està plena de corriols que es creuen i s’uneixen entre ells.

La segona malgrat la conexia parcialment d’abans, l’he fet recentment aprofitant que ha estat senyalitzada amb tot detall i la tinc a tocar de casa. Sortim de Castellbó per enfilar-nos, tot seguint les senyals, fins a l’abandonada població de Sendes. La ruta està perfectament senyalitzada amb marques verticals de fusta i pintura de color groc. Per tornar a Castellbó i no repetir el camí ja fet, vaig optar per baixar per la ruta de la Serra Seca. Aquesta ruta va ser senyalada ja fa uns anys pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell, però malhauradament el seu estat actual és una mica lamentable…



Des de la població de Sendes podem seguir caminant fins a la població de Solanell, també abadonada, (encara ho tinc pendent). Els que vulgueu gaudir d’un dia complert per la zona podeu acabar l’activitat amb un bon arròs de muntanya al càmping Butxaca de Castellbó… senzillament impressionant! Això sí, reserveu abans que està més que sol·licitat ; )

dimecres, 19 de maig de 2010

Arruix de Santa Fe

Aquest diumenge passat, es va celebrar la primera prova de la segona edició del Circuit Fer de curses de muntanya de l’Alt Urgell. Aquesta es va fer a Organyà, i consistia en una pujada amb totes les marxes posades a l’ermita de Santa Fe... 675 metres de desnivell en poc més de quatre quilòmetres, calia escalfar bé abans de començar a córrer!

Ens havíem vist amb la Tina la setmana abans, i com que sabia que l’Alfons estava fora per les Espanyes, vaig pensar que li agradaria una activitat com l’Arruix de Santa Fe... a la saga dels Bes tot el que sigui moure l’esquelet els agrada d’allò més... els ve de família.



Vam quedar prou aviat per poder escalfar a consciència per la zona, un cop allà i mentre començàvem a veure al personal van començar els riures... “però tu no m’havies dit que era una costellada” (em deia la Tina), i a mi que m’entrava el riure li deia “elles ara comencen a tenir por de veure’t a tu per aquí, jua, jua, jua”.... vam estar una estona així entre riures i salutacions.
.
A les cinc tocades van donar la sortida i fiuuuuuuuuuu.... començo a veure que la gent marxa esperitada cap amunt, i la Tina entre aquesta gent... “ja l’he vista prou” (penso jo). Però després d’una estona i de recuperar posicions la torno a tenir a la vista i poc abans de fer l’últim tram de pista i li faig saber que sóc allà, en aquell moment va començar el millor de la cursa...


Després de ser avançats per la primera noia classificada i de nosaltres avançar a la que va anar en primera posició als inicis de la cursa, va aparèixer darrera nostre la Roser Espanyol esbufegant com una màquina de tren dels anys 40... Tina la Roser ja està aquí (comento jo), i abans que la Tina pugui respondre’m sento la veu de la Roser que em diu “Ricard t’he sentit!”, estava clar que la Roser no deixaria de posar carbó a la caldera del tren fins a acabar la cursa!

I així va ser, ja a coll Marí em vaig apartar i la vaig deixar passar perquè elles dues decidissin com acabaria la seva cursa, poc després la Roser va avançar a la Tina i vam entrar a l’ermita en fila d’un fins a tocar la campana, felicitats a les dues. A la Cerdanya ara ja saben que l’ermita de Santa Fe d’escales només en té quatre jejejeje!


El resultat més que satisfactori... la Tina una tercera posició, un test ben fet per preparar les carreres que vindran i una bona panera d’embotits d’Organyà que vam acabar compartint, i jo (a part dels riures) haver millorat quatre minuts de l’Arruix de l’any passat, ens veiem a les fotos!

dimecres, 12 de maig de 2010

Torno a escriure

Em sorprèn que encara hi hagi algú que entri al blog després de tant de temps sense escriure’n res… és però el que em motiva a tornar a explicar-vos com he viscut aquests darrers mesos i els propers que vindran… i ho faig amb moltes ganes!

Després de les festes de nadal (que vaig treballar de valent), no vaig parar de moure’m amunt i avall per la neu d’Andorra, l’Alt Urgell i Pallars, de fet vaig trobar-m’hi tant que vaig decidir-me per unes Dyna, uns Pierramenta i les Shia que vaig adquirir a la cursa de la Vall Fosca… per cert un gran dia.


.
Vaig començar a projectar (ho faig sovint) amb qui i quines curses faria, em feia molta il·lusió fer els 3000 metres de desnivell de la cursa de Conangles amb la Tineta, però no va poder ser…

El dia 05 de març mentre feia unes practiques d’autodetenció en un curs de medicina de muntanya la meva espatlla va queixar-se de valent… subluxació recidivant!


.
La resta ja us la podeu imaginar… tres setmanes immobilitzat, ressonància magnètica amb contrast, traumatòlegs i rehabilitació que encara faig. El resultat lesió de Hill Sachs i Brankart : (
He decidit no operar-me malgrat m’han dit que hauria de pensar en fer-ho, cal que cregui en mi i en el que puc fer al gimnàs per la meva espatlla, de ben segur que aviat tornaré a escalar… i és clar ens veure’m en les fotos!