Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esquí de muntanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esquí de muntanya. Mostrar tots els missatges

divendres, 28 de març del 2014

Pic de Norís 2826 metres


La setmana passada, i amb unes temperatures que feien pensar que la temporada d’esquí s’acostava a la seva fi, vam adreçar-nos amb el Xavi cap a la Vall Ferrera a fer el Pic de Norís. Era posible que haguessim de sortir amb esquis desde la Farga per la presència de neu a la pista que puja al Pla de la Selva … i així va ser, la activitat és va allargar, pel meu peu una mica massa...


Només sortir de l’aparcament i agafar la pista, ens enfilem a peu per la dreta tot seguint un corriol amb marques del GR-11, aquest ens durà al Pla de la Selva passant per la borda Cremada. Fins a aquesta borda vam anar a peu amb els esquis a l’esquena, la neu hi era i no hi era. Passada aquesta borda ja vam posar-nos els esquís als peus fins gairebé el Pla de la Selva.

El Norís

Un cop al Pla de la Selva ja deixem de seguir el GR-11, aquest va cap al Pont de la Molinassa on hi ha l’aparcament per anar al refugi de la Vall Ferrera. I seguim per pista, i pista i més pista fins poc abans de la Pleta dels Frares, on de nou podem tallar-la mentre anem guanyant alçada. En aquesta pleta està situat el darrer aparcament si la neu ens ha permès pujar fins aquí amb vehicle.

Cim del Monteixo

Seguim pujant deixant el riu d’Aixeus a la nostre esquerra i ja gairebé ens plantem a l’Estany d’Aixeus, abans però haurem de fer unes conversions dretes entre arbres on ens caldrà prestar atenció si la neu està molt dura.

 Allau de fusió sota el Sentinella

En aquest punt ja es veu el cim del Norís. Vorejem l’estany per l’esquerra i passem per sota la cara oest del Pic de Sentinella, hem de guanyar alçada per aquesta vessant. Cal anar amb compte en aquesta orientació amb les allaus de fusió quan la calor comença a apretar.

La última pala

Un cop al coll mirant a l’est tenim a la vista terres andorranes, un espectacle. Ja només en quedarà pujar la última pala, nosaltres els darrers metres els vam fer a peu, el vent havia fet feina dies abans.

La Vall Ferrera

Un cop al cim aquest ens regala unes bones vistes de la cara nordoest del Pic de Saloria, i de la cara est del Monteixo la qual tenim a tocar.

Pic de Saloria

La baixada encara prou bé pel que podia haver estat amb tanta calor, tinc clar però que la temporada vinent buscaré unes espatules més amples per als meus esquis… les espatules d’uns bon Mestre!

El Monteixo i l'Aneto al fons

Es una sortida d’esquí de muntanya que s’ha de deixar per més entrada la primavera o ens juguem haver de fer els 16 quilòmetres i 1300 metres que ens separen del vehicle si l’hem hagut de deixar a la Farga…

dijous, 26 de novembre del 2009

La Coma d'Arcalís

Moguts per les ganes que tenia el Gaston per començar a fer pells, i aprofitant que els súper guerrers del Guilla i el Joanet volien anar a prendre una mica el sol a Arcalís, vam carregar la furgo i cap a Andorra!

Vam quedar prou aviat amb el Joanet a Ordino per poder parar a fer el meu cafè de rigor... així i tot n’hi va haver un que va fer un amago de “fruncir el ceño”... s’ha de dir que un cop s’hi posa, el seu croissant de xocolata i cafè amb llet no li treu ningú jua, jua, jua!

Un cop sobre la neu i després de que el Joanet ens ensenyés les seves noves i flamants botes Dynafit, vam començar a tirar amunt entre les primeres fotos, riures i algun que altre comentari que em va fer entre veure com aniria el matí...


.
La cosa estava prou clara doncs en aquella sortida hi havia: els molts anys d’experiència del Gaston, el també llarg bagatge del xerraire del Joanet i per últim l'empenta, trempera i ganes de donar el salt del Guilla (salt que aquest any donarà) ... tota la carn estava a les graelles i es començava a coure!


.
Jo, com que hi places en les que no puc torejar els vaig deixar fer... s’ha de dir que quan van començar a fer les primeres series cara amunt, la imatge d’aquests tres Power Rangers en fila fent lliscar els esquís, feia goig de veritat!


.
Després d’unes quantes apretades de les de debò el Gaston va tornar a aparèixer al meu costat i els va deixar fer... els dos plegats vam encarar-nos més amunt de les pistes i després de unes quantes conversions i treure’ns els esquís per seguir a peu vam fer el cim del Cataperdis... que bé que s’hi estava allà a dalt gaudint de la muntanya. Mentre, jo sentia una veu al meu costat que no em parava de dir:

- Ostres aquí a Andorra s’hi poden fer bones excursions, mira puges per aquella pala et treus els esquís i amunt per aquella canal, després baixes per l’altre costat i segur que...

Si mai deixes de mostrar aquest desig i ganes de moure’s per la muntanya pesaria que està malalt... ens veiem a les fotos!

divendres, 13 de març del 2009

La Serrera 2009

Vaig començar la temporada d'esquí de muntanya a Tignes amb el Joanet, Guilla, Capdevila i cia. Tenia ganes de calçar-me els esquís aviat i si em posava prou valent fer alguna de les curses d'esquí de muntanya que alguns anys enrera ja havia fet... Total que al final entre una cosa i una altra i, malgrat que vaig començar molt bé, de curses res! Hi ha moments en la vida de les persones que el que menys un necessita és sentir-se forçat a res, i fer metres i més metres se'm feia una muntanya (i mai més ben dit).

Però una tarda el Guilla fent un cafè va instruir-me (jo li vaig demanar eh) en quan i com fer aquests metres de desnivell, i dies després el Joanet m'apuntava a una cursa mentre em deia: si després no hi vas cap problema! Doncs res que entre un i l'altre cap a la Serrera...



La travessa de la Serrera la vaig fer ja fa uns anys quan encara les neus permetien sortir de la vall de Ransol per pujar fins el cim de la Serrera i acabar baixant al refugi de Sorteny... quins temps!
Aquest any, i degut a les recents nevades i posteriors ventades, la organització va decidir canviar el recorregut i realitzar-lo a tocar de l'estació d'esquí de Soldeu on els metres estaven assegurats.



Vaig pujar amb el Jordi i allà ens vam trobar una bona colla d'Andorrans. Inicialment havíem dit de fer-la plegats, però com sempre passa en aquestes ocasions "donde dije digo digo Diego" i al final marica l'últim... que per cert aquest any no vaig ser jo jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )

dimecres, 4 de març del 2009

Riures al Pic de Fontblanca

Hi ha sortides que estan bé per l'activitat en si, però anant amb aquesta colla d'Andorra l'activitat és el de menys... els riures estan assegurats sent-hi presents el Paco i el Country... aquest últim també conegut com a Cobra.

Vam quedar a la granja d'Ordino i aquest cop n'hi va haver que van arribar més tard que jo i el Jordi (extrany però cert). Andorra estava amb un risc d'allaus 4 sobre 5 ... doncs el millor que podiem anar a fer era Fontblanca. Per als que no ho coneixeu és un cim de vaques que hi ha a la dreta pujant a l'estació d'Ordino- Arcalís... ara fora bromes, sort que aquesta colla són del pais i saben el que fan que sinó acabem tirant avall cap a casa a dinar.



Vam deixar les furgos abans del pont que creua el riu de Tristaina i vam adreçar-nos en direcció nord-est cap a la vall del Comís Vell. Vam pujar pel bosc i amb tendència a la dreta per anar a buscar la zona més protegida fins a trobar la zona anomenada Coma de Varilles sota la Portella de Rialb. Penso que mai havia fet esquí de muntanya amb tanta neu, com sortissis de la traça antiga que s'havia endurit pels canvis de temperatura, eres pell! Va ser qüestió de posar davant al magestuós Guixo i amb la seva capacitat de tracció ens va treure les castanyes del foc (l'amplada de les espatules l'ajudaven eh).



Vam seguir pujant entre aquests dos punts i en direcció nord, per anar a busar l'aresta que ens duria al Pic de Fontblanca... dic duria perquè al final entre una cosa i una altra ens vam quedar aquí sense fer cim. Un altre dia serà. El Fontblanca, a no ser que algún constructor visionari hi faci de les seves, seguirà allà per molt de temps.



Com sempre hi va haver de tot, i clar també frases que ens van fer riure de valent. Com he començat explicant al principi de l'escrit n'hi a haver dos que hi van tenir molt a veure...

Us poso en situació:

Pendent mooooolt pronunciada i una mica exposada que haviem de creuar flanquejant, doncs ens separem i la passem d'un en un sense perdre'ns de vista, i el Country (alias Cobra) diu: Paaaaaaaco por aquí hay que pasar? Yo te espero en el coche! Evidentment el Paco que el coneix no li va fer ni pu... cas.

I la millor del dia, i després de que el Country arribés esgotat després de lluitar de valent amb una pendent gelada, que el Paco li diu: Cobra tu tendrias que ir mejor que nosotros que vas con tres patas... No faré cap comentari sobre el contingut de la frase... jua, jua, jua!



La baixada va ser millor del que ens pensavem fins a arribar a la zona de bosc... després a fer esquí "evasión". Només us diré que el Joanet va ser l'únic que no va caure en tota la baixada, la resta vam anar per terra en més de .... bé, moltes ocasions. Ens veiem a les fotos ; )

dimecres, 4 de febrer del 2009

Mitja marató amb esquís a la Vall d'Incles

Segur que no entendreu res amb aquest títol... mitja marató amb esquís? La veritat és que mai havia fet més de 20 quilòmetres amb esquís i 1400 metres de desnivell, sempre hi ha una primera vegada i més en una sortida de pocafeines! El nom de "pocafeines" és una creació d'en Jordi Ballesté. La definició és prou senzilla i no cal explicar-la que després tot se sap... El que molts, encara ara, i després d'anys de conèixer-lo no sabem és de que treballa ell jua, jua, jua!
Com sovint passa en aquestes sortides, n'hi ha que són papes (sempre tenen pressa) i els que no ho som i tenim tot el temps del món. I així ens va sentar el ritme de la sortideta al Xavi, Nacho i a mi. Vam quedar cuits com el pa... en sé d'un que al arribar a la furgo va "dipositar-se" a terra fins que vam decidir marxar, t'has recuperat Antoniu?



Vam sortir (després de fer el cafè a petició meva) de l'inici de la Vall d'Incles en direcció nord est per anar a trobar un petit pont que ens permetria començar a pujar pel Serrat de l'Orri i en direcció a la Tossa d'Incles. S'ha de dir que el Sergi i el Xavi van fer feina de debò obrint una traça en neu fonda que feia esfereir, gairebé dues hores de neu mal parida.



Un cop dalt de la Tossa vam llençar-nos pala avall pel Pas de Vaques per anar a parar a l'Estany de Baix, un cop aquí tornem a posar pells i amunt. Vam passar a tocar de l'Estany de les Canals Roges i en direcció al coll que hi ha a la dreta de la Tossa del Cap de Siscaró. Un cop en aquest coll el Sergi i la Roser van haver de marxar cames ajudeu-me per anar a buscar en Bernat, és el que té ser papes ;) En aquest coll el Xavi i jo ens vam retirar i només van arribar al cim del Pic de la Cabaneta en Nacho (és un dièsel incombustible) i el Jordi (aquest és el rei dels pocafeines).



De la baixada no diré gaire cosa, només que hi havia massa, massa, massa neu... Vam fer-la passant a tocar del refugi del Siscaró, pont de la Baladosa i la llaaaaaarga Vall d'Incles fins arribar a la furgo. Al final més de vint quilòmetres de pells (ho deia el GPS d'en Jordi), 1400 metres de desnivell i gairebé cinc horetes de d'activitat. Ens veiem a les fotos...

dimecres, 28 de gener del 2009

Padró dels quatre batlles o Pic dels renecs

Fa ja dies que vam fer aquesta sortideta. Que sí, que no... però al final ens hi vam posar. A uns ens va agradar més que a d'altres... i això que és el cim preferit d'en Pere de Nargó

Aquest cim està situat al cap damunt de l'estació de nòrdic que aquest any està tenint més èxit de les que hi ha a l'Alt Urgell i Cerdanya, Tuixent- La Vansa. És una activitat sense cap complicació tècnica ni grans desnivells. Així estava de domingueros que semblava més la diagonal que el Solsonès... ai, que poster em llegueix algú d'allà a baix!



Se surt de l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent-La Vansa, cal seguir el tallafocs que va creuant les pistes de nòrdic, i un cop al punt més alt de l'estació entrar en un bonic i espès bosc que ens durà a un avant cim proper al Padró dels quatre batlles. Ja només ens cal baixar una mica sense treure les pells per acabar pujant els últims metres per fer cim. Des d'aquest punt, i això no és discutible, hi ha unes vistes realment boniques de veure... en Pere ho sap bé ;)



Hi ha varies combinacions per fer la baixada... i nosaltres vam triar la més lletja oi Ramonet?  Fins a l'estació del Port del Compte i a tornar posar pells per fer uns metres més. Després avall, i osties, la neu, no deu estar molt bona doncs The Lion està per terra arrebossat. L'antoniu que ho veu passa a "modo" esquí "evasión", jua, jua, jua!!! Ens veiem a les fotos.

dissabte, 22 de novembre del 2008

Pic de la Carbassa

El primer cop que vaig ser-hi va ser per temes de feina i amb les presses que la situació comportava... això sí tant llavors com ara amb la companyia del Lion the pyreenes.
.
Aquest cop ens hi vam adreçar per gaudir d'aquesta fàcil ascenció amb esquis, erem el Ramonet i els seus... o sigui que no hi havia ningú dels "otros"!
.
Va caler anar amb el cotxe per la pista que passa per el bosc de Meranges i va fins a la zona coneguda com a Roca Escorxada, on poc abans ja ens varem calçar els esquis. En aquest punt varem fer fa temps aquestes fotos encuriosits per les incripcions que en una de les roques hi varem trobar. Vam consultar a un entès d'aquests temes i ens va comentar que res de res... nosaltres que pensavem que estavem davant d'una creu dels Templers!
.

.
Ens vam posar en marxa seguint una pista de desbrossar que passa per el bosc de Pla de Matons, on aniriem pujant en direcció nord i fins al Turó de Clots. Ja en aquest punt i després de fer unes fotos més tant sols ens quedava superar els ultims metres per assolir el cim de la Carbassa.
.

.
Vam riure, un que no diré ens va posar al dia de Ventdelplà i ens vam fotre alguna galeta que altre fins a arribar al cotxe... ens veiem a les fotos!
.