diumenge, 16 de març de 2014

A Beren s’hi ha d’anar amb gana


El títol no té gaire a veure amb el que escric, de fet no és per gana que corro, ho faig perquè no puc fer altra cosa… el colze ha dit prou, mentre, reposa embolcallat en un taiping negre.

A principis de setmana vaig haver de tocar de peus a terra i fer un canvi de plans, les molèsties es feien presents amb actes tant senzills com agafar un got d’aigua o posar-me un jersei. És el que té no ser un virtuós en quant a estructura musculo-esquelètica.


Si no puc escalar, ni anar al rocòdrom, ni  anar amb bici, ni fer pells només em queda córrer, i a córrer s’ha dit!

El sogre hi ha anat més d’un cop a peu desde La Seu a Beren, ell coneix bé la zona i hi va per Gramós, jo vaig preferir assegurar “el tiro” i fer un camí que va paral·lel al Segre fins a trobar les Valls d’Aguilar.

Sortint d'Adrall

Sortint de la Seu vaig anar a buscar els plans de Benavarre, passant per sota la Torre de Solsona. Un cop aquí, vaig agafar el rec dels Quatre Pobles fins a l’antiga farinera de Montferrer. De la farinera vaig anar cap a la serradora, desde la qual tornem a agafar un altre tram del rec que discorre per sota l’aeroport i que ens durà fins a la població d’Adrall. Un cop a Adrall ens adrecem al cementiri, per on creuarem la carretera i ens trobarem les bordes situades al Planell de la Parroquia. En aquest tram ja trobem marques blaves i grogues del camí de l’Escribà de Balaguer. Marques que anirem trobant mentre passem pels Prats del Mestre, els Emprius i el Pla de la Borda, on passem a tocar de Cal Pallarès. Des d’aquest punt, i ja amb vistes a Noves de Segre, només ens quedarà creuar uns prats per evitar la carretera i anar a buscar el carrer del cementiri que en un obrir i tancar d’ulls ens durà al centre de la població. 

Arribant a la plaça de Sant Quiri

Un cop a Noves cal anar a buscar la plaça de l’ajuntament per encarar de dret la pujada a Sant Quiri, en aquest punt el córrer es va acabar per donar pas a un caminar per gaudir de l’entorn… vaja, que dic això per no dir que si pujant intento córrer no arribo a dinar jejeje!

El Roc

Mentre pujava, poc abans d’arribar a la pista que porta a la borda del Castellins, vaig pensar que ja anava una mica apajarat, doncs no recordava aquell tram de pujada, però no era això, sembla que han canviat una mica el recorregut per evitar passar per uns prats que darrerament els llauren per sembrar.

La mestressa

Trepitjant algun tram de neu vaig arribar al cim, em vaig acabar el cul d’aigua que em quedava i avall a trobar a la Seta que pujava amb els gossos a buscar-me a la plaça de Sant Quiri.

El gran Pascuali 



Un cop a taula, riures, menjar, beure i de postres descarregar tres carretades de fems amb el Pascuali. La Seta ja ho diu que a aquest poble s’hi puja a pencar, i ja té raò ja!