El títol no té gaire a veure amb el que escric, de fet no és per gana
que corro, ho faig perquè no puc fer altra cosa… el colze ha dit prou, mentre, reposa embolcallat en un taiping negre.
A principis de setmana vaig haver de tocar de peus a terra i fer un
canvi de plans, les molèsties es feien presents amb actes tant senzills com
agafar un got d’aigua o posar-me un jersei. És el que té no ser un virtuós en
quant a estructura musculo-esquelètica.
Si no puc escalar, ni anar al rocòdrom, ni anar amb bici, ni fer pells només em queda córrer, i a
córrer s’ha dit!
El sogre hi ha anat més d’un cop a peu desde La Seu a Beren, ell coneix bé la zona i
hi va per Gramós, jo vaig preferir assegurar “el tiro” i fer un camí que va
paral·lel al Segre fins a trobar les Valls d’Aguilar.
Sortint d'Adrall
Sortint de la Seu vaig anar a buscar els plans de Benavarre, passant per
sota la Torre de Solsona. Un cop aquí, vaig agafar el rec dels Quatre Pobles
fins a l’antiga farinera de Montferrer. De la farinera vaig anar cap a la
serradora, desde la qual tornem a agafar un altre tram del rec que discorre per
sota l’aeroport i que ens durà fins a la població d’Adrall. Un cop a Adrall ens
adrecem al cementiri, per on creuarem la carretera i ens trobarem les bordes
situades al Planell de la Parroquia. En aquest tram ja trobem marques blaves i
grogues del camí de l’Escribà de Balaguer. Marques que anirem trobant mentre
passem pels Prats del Mestre, els Emprius i el Pla de la Borda, on passem a
tocar de Cal Pallarès. Des d’aquest punt, i ja amb vistes a Noves de Segre,
només ens quedarà creuar uns prats per evitar la carretera i anar a buscar el
carrer del cementiri que en un obrir i tancar d’ulls ens durà al centre de la
població.
Arribant a la plaça de Sant Quiri
Un cop a Noves cal anar a buscar la plaça de l’ajuntament per encarar de
dret la pujada a Sant Quiri, en aquest punt el córrer es va acabar per donar
pas a un caminar per gaudir de l’entorn… vaja, que dic això per no dir que si
pujant intento córrer no arribo a dinar jejeje!
El Roc
Mentre pujava, poc abans d’arribar a la pista que porta a la borda del
Castellins, vaig pensar que ja anava una mica apajarat, doncs no recordava
aquell tram de pujada, però no era això, sembla que han canviat una mica el
recorregut per evitar passar per uns prats que darrerament els llauren per
sembrar.
La mestressa
Trepitjant algun tram de neu vaig arribar al cim, em vaig acabar el cul
d’aigua que em quedava i avall a trobar a la Seta que pujava amb els gossos a
buscar-me a la plaça de Sant Quiri.
El gran Pascuali
Un cop a taula, riures, menjar, beure i de postres descarregar tres
carretades de fems amb el Pascuali. La Seta ja ho diu que a aquest poble s’hi
puja a pencar, i ja té raò ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada