Dolomites 2010

Sovint acostumo a escriure massa i quan ho faig tendeixo a enrotllar-me com una persiana... ho he fet en els últims posts del blog. Aquest cop no em caldrà, res millor que les imatges dels espais viscuts per saber quan, on i amb qui vaig marxar aquest estiu a Dolomites.

Bé, escriure quatre apunts que penso poden ser interessants per a qui vulgui anar-hi a treure el cap...

El viatge fins allà és del tot aconsellable fer-lo en un parell de dies o més, des de la Seu ens van sortir al voltant de setze hores.

Als que com a mi les aglomeracions, olors a Chanel número 35 i gents d’alta “alcurnia”, fa que se us posi malament el dinar no aneu a Maddonna di Campiglio ni a Cortina d’Ampezzo... i menys amb pantaló curt i unes Crocs jejeje!

.

Amb el Guilla ens vam centrar molt en el Grupo di Sella, la Marmolada i els tres cims del Lavaredo. Va quedar pendent el mont Civetta i el Pelmo. En els punts d’informació cuiden força al turista pel que fa a guies, plànols i mapes. Però si no en teniu prou, en qualsevol botiga trobareu tota la documentació que us calgui.

El primer dia ens vam adonar que per gaudir de veritat, calia sortir pel matí amb la motxilla carregada amb el talabart, disipadora i casc. Era la millor manera per moure’t lliurement per aquelles muntanyes carregades de reas, sirgues metàl·liques i ponts de mico.

.

.

Les nits a la furgoneta gairebé van ser totes en les carreteres que pugen als ports o en aquests mateixos. Per la zona dels tres cims del Lavaredo, cal mirar-s’ho una mica més, doncs sembla que son mooooolt restrictius pel que fa al freecamping.

.

Si voleu més detalls podeu consultar el blog del Guilla, ell va anar apuntant metòdicament i a diari tot i cada cosa que fèiem o ens anava passant...ejem, ejem, el que passa a Dolomites es queda a Dolomites! Ens veiem a les fotos ; )

Aizkorri

Quan vàrem començar a preparar les vacances de Setmana Santa, i mentre miràvem els llocs per on ens voliem deixar caure, vaig veure que passariem a prop de Zegama i per tant del seu emblemàtic Aizkorri. Recordava haver llegit alguna cosa d'aquest massís en les cròniques que es fan de la marató de muntanya de Zegama... i ja que hi érem perquè no pujar-hi?

De les variants per assolir aquest cim vam triar la del Santuari d'Arantzazu, semblava que era una de les millors opcions per la quantitat de informació que hi vam trobar. El pic està situat en un massís muntanyós que porta el seu mateix nom. Em va recordar una mica al Cadí i amb una cara nord també amb força ambient.

El dia estava tapat però semblava que encara aguantaria. Vam sortir a peu des del Santuari d'Arantzazu i en direcció a les campes de Urbia per una pista/corriol que estava més que trillat, no hi havia pèrdua. Un cop a les campes d'Urbia la Laia va decidir quedar-se al refugi... sempre no es pot arribar a dalt.

Des d'aquest refugi hi ha unes vistes que mereixen dedicar-hi el seu temps, jo vaig gaudir-ne mentre pujava en direcció a les "xabolas de Arbelar", lloc on la cosa es posa més dreta per un corriol de calcari que en poc més de mitja hora, i seguint les marques de pintura groga, em duria a un refugi de la federació Vasca i a la ermita de Sant Cristo, edificacions que estan just a tocar del cim de l'Aizkorri.

Els núvols presents van fer d'aquell paisatge un moment per recordar. Em va cridar molt l'atenció una bústia en forma de destral que hi havia al cim... i em va fer pensar en la força i caràcter de les persones que viuen i han viscut en aquest país. Si mai marxés de Catalunya segur que m'haurieu de trobar al país Vasc! Ens veiem a les fotos...

Alps 2007

Aquest any i amb unes altres il.lusions varem decidir marxar als Alps, amb la intenció de escalar, caminar i estar presents en la darrera prova de la Copa del món d'escalada de dificultat que se celebrava a Chamonix la primera quinzena de juliol, i allà hi vam ser!

Havia vist temps enrere d'altres competicions d'escalada de caire nacional, aquest cop però varem aixecar-nos en més d'una ocasió de la cadira, va ser brutal! Els millors escaladors i escaladores a nivell mundial interpretant, visualitzant i solucionant passos i moviments en un mur de resina que feia por de veure... Impressionant actuació dels escaladors catalans i bascos!

I a l'endemà i moguts per les ganes varem fer els nostres primers metres de vertical per l'escola de Les Gaillands (Chamonix), molt d'ambient i calor, massa calor!

Dies després i com a una grata sorpresa varem trobar-nos a Serre Chevalier (Ecrins) uns amics amb els que ja havíem coincidit a la compe de Chamonix... "Que feu aquí, que veniu a la compe?" Doncs si sense saber-ho la Laia i jo estàvem el dia i al lloc on se celebra una de les proves més important d'escalada a nivell mundial, el Master de Serre Chevalier!

L'endemà al Master una final passada per aigua que va obligar a la organització a suspendre la prova i modificar les regles d'aquesta, passaven de una via treballada durant el dia i una a vista, a jugar-s'ho tot en una final a vista l'endemà al migdia. I així va ser l'endemà es resolia la final de Serre Chevalier amb el resultat de un català el primer i una segona posició per un basc. Si Chamonix va ser un espectacle a Serre Chevalier varem flipar! Salut!