Dolomites 2010

Sovint acostumo a escriure massa i quan ho faig tendeixo a enrotllar-me com una persiana... ho he fet en els últims posts del blog. Aquest cop no em caldrà, res millor que les imatges dels espais viscuts per saber quan, on i amb qui vaig marxar aquest estiu a Dolomites.

Bé, escriure quatre apunts que penso poden ser interessants per a qui vulgui anar-hi a treure el cap...

El viatge fins allà és del tot aconsellable fer-lo en un parell de dies o més, des de la Seu ens van sortir al voltant de setze hores.

Als que com a mi les aglomeracions, olors a Chanel número 35 i gents d’alta “alcurnia”, fa que se us posi malament el dinar no aneu a Maddonna di Campiglio ni a Cortina d’Ampezzo... i menys amb pantaló curt i unes Crocs jejeje!

.

Amb el Guilla ens vam centrar molt en el Grupo di Sella, la Marmolada i els tres cims del Lavaredo. Va quedar pendent el mont Civetta i el Pelmo. En els punts d’informació cuiden força al turista pel que fa a guies, plànols i mapes. Però si no en teniu prou, en qualsevol botiga trobareu tota la documentació que us calgui.

El primer dia ens vam adonar que per gaudir de veritat, calia sortir pel matí amb la motxilla carregada amb el talabart, disipadora i casc. Era la millor manera per moure’t lliurement per aquelles muntanyes carregades de reas, sirgues metàl·liques i ponts de mico.

.

.

Les nits a la furgoneta gairebé van ser totes en les carreteres que pugen als ports o en aquests mateixos. Per la zona dels tres cims del Lavaredo, cal mirar-s’ho una mica més, doncs sembla que son mooooolt restrictius pel que fa al freecamping.

.

Si voleu més detalls podeu consultar el blog del Guilla, ell va anar apuntant metòdicament i a diari tot i cada cosa que fèiem o ens anava passant...ejem, ejem, el que passa a Dolomites es queda a Dolomites! Ens veiem a les fotos ; )

Carros de foc

Amb tants dies de caminar i córrer amunt i avall, aquestes vacances tenia ganes de donar-me una mica i fer quelcom diferent... aprofitant que el Guilla, Fèlix i David volien anar a córrer la Carros de foc non-stop, vam anar a fer un tast del recorregut en un parell de dies ; )
Vam començar el recorregut al refugi Josep Maria Blanc, on ens va dur en Maurici, un company del Guilla que viu a Espot. Des d’aquest refugi vam adreçar-nos en direcció al refugi la Colomina passant pel coll de Saburó, ens va rebre la Marta i la Mireia que estaven fent dissabte jejeje! Després de hidratar-nos i fer-la petar una mica vam marxar cap al refugi de l’Estany Llong. Al Llong vam agafar forces per encarar el coll de Contraix... una de les pujades bones del recorregut.

Després del coll de Contraix avall fins a arribar al Ventosa... el ritme en aquest punt havia començat a davallar una mica. Ens hi vam estar deu minuts gaudint de..., bé els que hagueu estat recentment al Ventosa ja sabreu de que us parlo!

Ja només mancava estirar-nos una mica més per arribar a la Restanca, eren les set tocades i gairebé vam sopar amb les motxilles posades. Vam gaudir de l’entorn del parc durant trenta quatre quilòmetres i vuit horetes efectives de caminar amunt i avall!

.

El sopar amanit amb cerveses i el meu francès barrejat amb indi, va ser un fart de riure, però el millor estava per arribar... sort que vaig dur taps per les orelles, el Fèlix gairebé ronca tant com una bona amiga que vaig tenir quan era més jove (amb carinyo eh) jejeje!

L’endemà i donant gràcies a deu per haver agafat els taps, vam sortir en direcció a Colomers pujant de nou cap al coll de Ollacrestada (és una traducció meva de l’aranès), vaig haver de posar-me davant en la primera pujada per posar seny als primers metres de desnivell del dia, ells no en tenen. I apretant, apretant vaig posar un ritme ascendent que el Guilla va definir com de “precisió Suïssa”, encara no se que va voler dir jejeje.

.

Un cop a Colomers quatre fotos i cap a Saboredo, on poc abans d’arribar en vam trobar dos rucs que ens van fer sentir com a casa. Un refugi curiós i amb poques similituds amb els de la resta del parc, però amb el seu encant.

.

Vam tornar a anar cara amunt per després de passar el port de Ratera I baixar una estona arribar al refugi d’Amitges, en aquest punt em va semblar estar caminant pel camino de Santiago doncs més d’un havia tret la capelina de la motxilla per protegir-se de la pluja... buen camino, buen camino jejeje!

.
A partir d’aquest refugi vam agafar la pista que ens va dur al Mallafré, amb tota seguretat el tram més lleig del recorregut. No vam acabar el bucle per tempesta, i ens vam quedar amb el dubte de si anar al Blanc per la valleta Seca o per Monestero, i tot discutint-ne vam arribar a Espot... haviem fet de nou uns trenta quilòmetres en sis horetes de caminar amunt i avall, ens veiem a les fotos!