Riures al Pic de Fontblanca

Hi ha sortides que estan bé per l'activitat en si, però anant amb aquesta colla d'Andorra l'activitat és el de menys... els riures estan assegurats sent-hi presents el Paco i el Country... aquest últim també conegut com a Cobra.

Vam quedar a la granja d'Ordino i aquest cop n'hi va haver que van arribar més tard que jo i el Jordi (extrany però cert). Andorra estava amb un risc d'allaus 4 sobre 5 ... doncs el millor que podiem anar a fer era Fontblanca. Per als que no ho coneixeu és un cim de vaques que hi ha a la dreta pujant a l'estació d'Ordino- Arcalís... ara fora bromes, sort que aquesta colla són del pais i saben el que fan que sinó acabem tirant avall cap a casa a dinar.

Vam deixar les furgos abans del pont que creua el riu de Tristaina i vam adreçar-nos en direcció nord-est cap a la vall del Comís Vell. Vam pujar pel bosc i amb tendència a la dreta per anar a buscar la zona més protegida fins a trobar la zona anomenada Coma de Varilles sota la Portella de Rialb. Penso que mai havia fet esquí de muntanya amb tanta neu, com sortissis de la traça antiga que s'havia endurit pels canvis de temperatura, eres pell! Va ser qüestió de posar davant al magestuós Guixo i amb la seva capacitat de tracció ens va treure les castanyes del foc (l'amplada de les espatules l'ajudaven eh).

Vam seguir pujant entre aquests dos punts i en direcció nord, per anar a busar l'aresta que ens duria al Pic de Fontblanca... dic duria perquè al final entre una cosa i una altra ens vam quedar aquí sense fer cim. Un altre dia serà. El Fontblanca, a no ser que algún constructor visionari hi faci de les seves, seguirà allà per molt de temps.

Com sempre hi va haver de tot, i clar també frases que ens van fer riure de valent. Com he començat explicant al principi de l'escrit n'hi a haver dos que hi van tenir molt a veure...

Us poso en situació:

Pendent mooooolt pronunciada i una mica exposada que haviem de creuar flanquejant, doncs ens separem i la passem d'un en un sense perdre'ns de vista, i el Country (alias Cobra) diu: Paaaaaaaco por aquí hay que pasar? Yo te espero en el coche! Evidentment el Paco que el coneix no li va fer ni pu... cas.

I la millor del dia, i després de que el Country arribés esgotat després de lluitar de valent amb una pendent gelada, que el Paco li diu: Cobra tu tendrias que ir mejor que nosotros que vas con tres patas... No faré cap comentari sobre el contingut de la frase... jua, jua, jua!

La baixada va ser millor del que ens pensavem fins a arribar a la zona de bosc... després a fer esquí "evasión". Només us diré que el Joanet va ser l'únic que no va caure en tota la baixada, la resta vam anar per terra en més de .... bé, moltes ocasions. Ens veiem a les fotos ; )

Cascada Amagada a Boi

Vaig una mica a des hora... ja ni me’n recordo quan vam anar a Boí. El que no se m’oblidarà en molt de temps va ser tot el que va succeir aquell dia, els que van ser allà ja sabran de que parlo...

Ens vam adreçar dues cordades, el Xavi i jo representant als mortals i el Lion i el Yeti una versió més alpina... bé, molt més alpina!

Al arribar a la presa ens vam trobar una altre cordada de tres que s’adreçava a fer l'Antàrtic.., poc es devien pensar que acabarien la jornada com ho van fer!

Vam sortir en direcció a les cascades amb un vent que feia esgarrifar. Els alpinistes aviat van deixar el camí per començar a pujar en direcció a l'Islandis. El Xavi i jo vam seguir caminant per anar a trobar la cascada Amagada, una recomanació del Yeti que va valdre molt la pena.

Al arribar a l’alçada de la cordada de l'Antàrtic vam començar a veure que les coses no anaven del tot bé. El primer de la cordada desapareixia en meitat del llarg de gel colgat per les purgues de neu que li queien a sobre, quan la neu li ho permetia seguia picant i amunt.

Aviat vam trobar la cascada Amagada, l'orientació del Xavi és molt bona...la pega que té és que li costa decidir-se per les coses... Anant amb mi però, no cal pensar-s’ho gaire: puges tu primer!

Tot va començar llavors a peu de cascada. Rebem una trucada de l’Alfons que ens diu que al lloro que els ha caigut un allau i que han marxat per potes de l'Islandis... joder! I nosaltres encara per començar!



L'Amagada està ressenyada amb només un llarg, nosaltres i aprofitant uns pitons que havia deixat l’Oscar, vam fer- la en dos llargs. El Xavi el primer i jo el segon. Estava sense picar i segons el Yeti de 3+... a mi ja m’ho va semblar... ma deeeeeeeeu!

Total que els alpinistes no n’havien tingut prou amb l’allau que vénen a fer-nos companyia on érem nosaltres. Sempre dóna confiança tenir-los per allà. Va ser llavors quan ens van explicar que a la cordada de l'Antàrtic també els havia sorprès un allau i que un d’ells havia rebut de valent a la cara. Sort que encara no va ser res! Ens veiem a les fotos...

Mitja marató amb esquís a la Vall d'Incles

Segur que no entendreu res amb aquest títol... mitja marató amb esquís? La veritat és que mai havia fet més de 20 quilòmetres amb esquís i 1400 metres de desnivell, sempre hi ha una primera vegada i més en una sortida de pocafeines! El nom de "pocafeines" és una creació d'en Jordi Ballesté. La definició és prou senzilla i no cal explicar-la que després tot se sap... El que molts, encara ara, i després d'anys de conèixer-lo no sabem és de que treballa ell jua, jua, jua!

Com sovint passa en aquestes sortides, n'hi ha que són papes (sempre tenen pressa) i els que no ho som i tenim tot el temps del món. I així ens va sentar el ritme de la sortideta al Xavi, Nacho i a mi. Vam quedar cuits com el pa... en sé d'un que al arribar a la furgo va "dipositar-se" a terra fins que vam decidir marxar, t'has recuperat Antoniu?

Vam sortir (després de fer el cafè a petició meva) de l'inici de la Vall d'Incles en direcció nord est per anar a trobar un petit pont que ens permetria començar a pujar pel Serrat de l'Orri i en direcció a la Tossa d'Incles. S'ha de dir que el Sergi i el Xavi van fer feina de debò obrint una traça en neu fonda que feia esfereir, gairebé dues hores de neu mal parida.

Un cop dalt de la Tossa vam llençar-nos pala avall pel Pas de Vaques per anar a parar a l'Estany de Baix, un cop aquí tornem a posar pells i amunt. Vam passar a tocar de l'Estany de les Canals Roges i en direcció al coll que hi ha a la dreta de la Tossa del Cap de Siscaró. Un cop en aquest coll el Sergi i la Roser van haver de marxar cames ajudeu-me per anar a buscar en Bernat, és el que té ser papes ;) En aquest coll el Xavi i jo ens vam retirar i només van arribar al cim del Pic de la Cabaneta en Nacho (és un dièsel incombustible) i el Jordi (aquest és el rei dels pocafeines).

De la baixada no diré gaire cosa, només que hi havia massa, massa, massa neu... Vam fer-la passant a tocar del refugi del Siscaró, pont de la Baladosa i la llaaaaaarga Vall d'Incles fins arribar a la furgo. Al final més de vint quilòmetres de pells (ho deia el GPS d'en Jordi), 1400 metres de desnivell i gairebé cinc horetes de d'activitat. Ens veiem a les fotos...