diumenge, 1 d’agost de 2010

Pic de la Muga

Han passat de nou masses dies entre post i post... i de coses n’he anat fent. El que passa és que tot té un però, i el meu es diu isquiotibial i “hombre del mazo”. Potser són les plantilles noves (que la Montse ja em va dir que m’havia d’acostumar a elles...) o que com gairebé sempre he fet compro (en aquest cas les sabatilles de córrer) pel que et diu aquell o l’altre, i és clar… no vaig bé!



Vaig començar a córrer al mes de juny, i com que em sentia a gust i sobre tot amb moltes ganes de gaudir-ne no vaig parar de fer-ho fins la setmana passada. De res servia que el Joanet em digués que havia de començar per coses més curtes (principi de progressivitat), o que l’Alfons m’aconsellés que anés a fer-me una analítica... sentia que em trobava bé i em vaig deixar portar, el resultat ha estat el següent: el meu isquiotibial dret necessita a diari més gel que una nevera de la Frigo i les meves ganes d’anar a córrer han minvat tant com les competències de l’estatut!




... és clar que tot no és negatiu, faltaria ; ) El Ramonet, que com d’altres vegades ja ha fet, em va sorprendre fa uns dies i em va dur a caminar per un dels pocs entorns de la Cerdanya que permet gaudir-ne sense aglomeracions. És clar que no deixarà el crashpad per convertir-se en un trailrunner, però més d’un s’endurà una sorpresa quan el vegi l’any vinent en alguna classificació d’una carrera “cinco jotas” que jo ja sé... jejjejejeje!



El bucle comença al final de la pista que puja per la Vall de la Llosa, per pujar-hi haureu d’informar-vos a l’ajuntament de Lles de Cerdanya de com fer-ho, i és clar, que amb un vehicle tot terreny.



El recorregut s’enfila en direcció a la cabana dels Esparvers, d’on deixem la vall de la Llosa per endinsar-nos a Vallcibera. Aquesta vall ens durà al port de Vallcibera, que fa frontera amb Andorra. Un cop en aquest punt ens adreçarem en direcció sud cap al coll de la Muga, tot passant per sota la Tosseta de Vallcibera. Des d’aquest darrer coll ja només ens mancarà fer els darrers metres de pujada per completar l’ascensió al Pic de la Muga.



La baixada va ser el més lleig de l’activitat (bé la trobada del Ramonet i una gran fita també va ser-ne força de lletja jejejjejje). Val la pena seguir les indicacions de la imatge del track que he posat en color verd, les vostres cames i cul ho agrairan!

Un dia dels bons i tres hores llargues de muntanya i riures, ens veiem a les fotos ; )

1 comentari:

Xavi ha dit...

Clar que tens cascat l'isquiotibial, això de ballar sardanes a sobre les pedres no és bo per la musculatura.
Així que el Ramonet també s'ha convertit al "hamsterisme"? Estarem al cas de les classificacions de les trail running...